¿Me perdonarás lo que me he perdido?
Rosalía, G3 N15
Soc en un tren que avança entre camps verds a una velocitat exacta de dos-cents vuitanta quilòmetres per hora. Hiperventilo dins la mascareta obligatòria i intento mantenir el bolígraf quiet sobre la llibreta groga mentre fingeixo comoditat. També fingeixo que no m’adono que l’eix del tren està inclinat uns deu graus cap a l’esquerra. Que no veig que l’aigua que és dins el got de plàstic que tinc a deu centímetres coqueteja amb vessar del tot i inundar les meves llibretes fins a tornar-les pasta del molí de paperer que visitàvem amb el pare de petites.
Devem estar creuant Guadalajara quan, a través d’uns auriculars que he de decidir si arreglar o jubilar, la veu de l’àvia de la Rosalia m’etziba que “la família és tan important, la família és el més important”. I a mi em travessen la caixa toràcica, com si fossin agulles, estius de xancletes humides i vespres sota el porxo de parets blanques. Fronts cremats plens de pell morta, tardes que s’estiren com un xiclet sota un cel blau Klein i gerres plenes de llimonada que crema les paròtides.
Quatre de la matinada i creuem Chueca agafades per l’espatlla perquè la nostra alçada exacta ens ho permet. Intentant trampejar amb un instint maternal en fase beta, em dic que veure créixer una germana en primer pla deu ser el més similar a veure créixer un fill. I m’aterreix l’haver-me’n perdut moments i l’haver hagut de donar bon exemple, però més tard ens estirarem al llit de l’habitació que et fa de casa i parlarem en veu baixa. Et diré que soc tan feliç de tenir-nos que tinc por de morir-me, i Madrid s’adormirà mentre els nostres cossos ho fan amb la rapidesa dels que han begut massa cervesa.
El tren Atocha-Sants de diumenge al vespre arriba més tard de les dotze a Barcelona i s’ha de córrer per agafar l’últim metro. Deixar-te allà mentre jo marxo és infinitament més dur que saber que hi vius des de fa nou mesos, però dins la motxilla hi carrego tones de roba d’estiu per rentar i la calma i l’orgull de veure florir qui més estimo.
"Alexitímia" és la secció que escriu la metge Clàudia Codina quan té temps entre guàrdia i guàrdia.
