Foto: José Maria Cuellar
Deia Lois Pereiro que el desamor, brutal amputació o atròfia d’un somni maltractat, hauria de ser sempre un ritual íntim representat en sales clandestines. I tal volta ja ho és. Tal volta, de misèries, cadascú se sap les seves i se les reserva per passades les nou del vespre, quan tot ja és calm, moment en el qual es poden desplegar sense complexos a sobre la taula. I a veure com juguem la baralla.
Som el fruit de les nostres decisions, he sentit que deia algú avui en una de tantes tertúlies a la ràdio, gent d’aquesta que sap de tot, tu ja m’entens. I jo he pensat que sí, que és clar, però que també som fruit de la mala sort, no m’emprenyis.
El problema és quan aquesta part de mala sort que també som ens fa de llençol i ens serveix d’excusa i ara resulta que ja no som res més que el ball que ballem amb aquest atzar que ens puteja. No. Perquè si alguna cosa som, pel simple fet de ser, és responsables de les nostres vides. I també, per tant, de les nostres decisions, les que prenem i les que no prendrem mai.
Qui sap si en creuar la porta de casa, aquell xicot fadrí que sempre et creues a l’ascensor plora perquè té por de sortir de l’armari, si la senyora que et ven el pa cada migdia quan surts de la feina no s'ha estimulat mai el clítoris. Ves a saber, si aquell avi que no vol dur bastó però camina agafant-se a la paret fa temps que necessitaria que algú l’ajudés a netejar-se el camal però no ho sap ningú. Potser tu mateixa no saps com desenamorar-te d’un desamor i ja t’hi has acostumat però hi ha dies que encara desplegues la baralla de la misèria a sobre la taula, passades les nou del vespre, i saps que perdràs el joc un altre cop, però mira.
Ara que es fa fosc quan és de dia i venen els fantasmes més d’hora, més valdria fer-nos amigues de les bruixes. Que les cartes no s’escullen però sí com les juguem. I segur que ja t’ho han dit però et queda molt bé ser tu mateixa, sense tabús, ni pors ni limitacions ni complexos ni autocensures. Juguem juntes les cartes de la misèria en una sala clandestina com una altra, fem un ritual fantasma, que som totes el fruit de l’amor o el desamor. I què.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
