Últim article de l’any. No soc romàntica. Ni simbòlica. Ni tinc cap fixació amb els rituals. Com més gran em faig, menys. Redueixo el viure a un cercle com més va més menut. He caminat un espiral des de dins cap a fora, des de nàixer fins al món, i quan he arribat a l’extrem més exterior, al final de la corda de l’espiral de viure, he tornat a caminar cap endins, fent circumferències cada vegada més curtes, corbes més tancades, directa cap al centre.
Últim article de l’any i dormo tan poc que m’és igual. I surto tan poc que m’és igual. Tinc tan poc lleure que no m’importa que sigui festa o no. La meua vida és ara un bombó de disciplina farcit d’amor i tendresa, però un bombó per esmorzar, dinar i sopar. I a les set a casa i a les vuit al llit i a les set a l’aire i a tothora sempre la sensació d’estar preparada per arrencar a córrer.
Últim article de l’any i faig allò que en diuen exercici d’escriptura catàrtica aviam què surt. Una cosa lletja, desendreçada. Un ensenyar la ment; pornografia. No em fa vergonya, no em fa res, fa tant que no dormo. Només aquest bombó dolç bambant-me per dins la boca. Avui és festa i fa tres dies que és festa i prompte s’acaba l’any més garrapinyat de la meua vida i tota la gent que veig que es relaxa i riu al meu voltant, la veig a través d’una mampara de metacrilat. Què vols per beure. I exigent, fatigós, enrampat, tens, tendre, bonic, duríssim, què dic bonic dic preciós, un forat negre concentrant tota l’energia meua. Un nucli d’un centre que podria explotar. L’estimo tant. Podria explotar. Fa tant que no dormo.
Últim article de l’any. Un ofec, un ofec. Un nedar cap a una vora que no arriba. Un estar de guàrdia un any sencer. Una joia, un enamorament, quan diu mama, quan somriu, quan m’entén. I un ofec. Quan em miro a l’espill i no em reconec. Ella em reconeix i jo no em reconec. Ara ovulo o estic premenstrual, em pregunto per discernir si és un disgust genuí. O potser falta de son.
Últim article de l’any. Tinc una hora per escriure. No tinc tema. Ara tornaran de passejar. Em sembla que té son. Què dinarà avui. Ara la gronxaré. Vint minuts, mitja hora, una hora. Mentre la gronxo continuaré pensant tema, i què dinarà avui; i escrivint mentalment. A veure si me’n recordo. Fa tant que no dormo bé. Què fareu per cap d’any. Com ahir, com dilluns, com demà a les set a casa i a les vuit al llit, a les set a l’aire. Que què vols per beure. Ara l’adormiré, una hora, dues hores. El sopar a mig acabar fred a la taula. Una joia quan somriu, quan m’abraça i se m’adorm amb la boca plena de mugró i em rendeixo i jo també em deixo vèncer rosegant entre els queixals el bombó d’amor i tendre. L’estimo tant. El sopar fred a la taula. I demà més, m’és igual a quin any som. L’estimo tant.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
