La Marta té seixanta anys. No s’ha casat mai, tampoc ha tingut fills. No és que això la defineixi, només és una descripció parcial. També és alta, potser massa per al seu gust, i no gaire extravertida, amb uns cabells arrissats que demanen mascareta, els ulls clars i la pell també un xic més arrugada del que li agradaria. Tot i que no ha estat mai de posar-se cremes ni de fer-se tractaments de bellesa. Es podria dir que ha passat sempre bastant de tot (és a dir de l’estilisme) i tampoc començarà ara.
Té un grup d’amics amb qui de tant en tant queda i fan alguna sortida de cap de setmana, per respirar de la ciutat bruta; normalment a la muntanya, a alguna casa rural, i a l’estiu, a la Costa Brava, on una hi té una segona residència i quan es posa estupenda els convida. També algun sopar però no de manera rutinària, potser en fan tres o quatre a l’any. No són amics amics. Són un grup de gent soltera o divorciada a qui ja els va bé fer algun pla de tant en tant. Una vegada una dona d’aquest grup va portar-hi una amiga vídua i en la primera sortida es va embolicar amb un dels divorciats; i la nova parella ja no va tornar-hi més, a aquestes trobades.
Com cada any, a mesura que s’acosta el precipici que separa desembre de gener, la Marta sent la mateixa pressió de cada final d’any: hauria de tenir més gent. No cal que siguin família, però està molt mal vist no tenir amb qui menjar els dies de Nadal i Sant Esteve. Perquè llavors fas pena als altres, pensa. Esclar que li passa pel cap, generalment per aquesta època, com seria la seva vida si hagués tingut mai fills, o si tingués una parella, però sempre arriba a la mateixa conclusió: no se’n penedeix del que ha fet (o no ha fet, en aquest cas). Sovint observa les vides de les seves companyes de feina, tan repletes d’obligacions, d’activitats en pro dels que depenen d’elles, que l’angoixa encara més pensar que totes aquestes responsabilitats haguessin de recaure sobre ella; i la part bona?, es pregunta; la recompensa? Se suposa que és l’amor? La infinita sensació d’incondicionalitat? Què passa llavors amb les quantitats ingents d’acudits que sent que fan tants homes amb el menyspreu que senten per les seves dones? I les llargues hores que es passen elles criticant-los a ells? I queixant-se dels fills. Senzillament, hi ha d’haver alguna cosa que si li escapa i que tampoc té gens de ganes de descobrir.
Aquest any és exactament igual que els anteriors; l’última vegada que va sopar amb algú la nit de Nadal va ser amb son pare, abans que es morís, ara fa nou anys. La mare havia mort dos anys abans. No van fer gaire sort. Ella està convençuda que també es morirà jove. De germans no en té. Amb els cosins té poca relació, és a dir, cap.
Tampoc té cap amiga de l’ànima que la convidi a sopar en una nit com aquesta. Potser és culpa seva, per no haver sabut cultivar prou bé les relacions. Però quina culpa en pot tenir una, si el caràcter et ve donat, més o menys, o això diuen. Tampoc té uns veïns de tota la vida que siguin com família. Potser si hagués nascut en un poble, d’aquells que visiten un cop l’any amb el grup, de llambordes i parets de pedra on posa el nom de cada casa a l’entrada, tot seria diferent. Encara que no pot estar segura que aquella manca d’intimitat li agradés. La Marta és una dona de ciutat. Aquí va nàixer i aquí es morirà, fent vida de ciutat, amb tota la discreció, llibertat i solitud que això comporta.
La gaudeix, aquesta solitud, hi està molt feta. Anys enrere ha anat fent variacions: una nit de Nadal va sortir sola a sopar. No va parlar amb ningú més que amb la cambrera i després va tornar cap a casa amb una sensació agredolça. Un altre any va sortir a fer una copa tota sola després de fer un mos a casa i després de constatar que ningú d’aquell grup de solters estava tan lliure (tan tirat) com ella. Tampoc va establir conversa amb ningú i la sensació de què estic fent aquí la va enfonsar en un rubor que es va dir que mai més. Des de llavors que va decidir que aquests tres àpats festius no serien més que dies normals i corrents, de sopar un iogurt i un trosset de torró, això sí, i per dinar, com dies de cada dia.
Avui torna a ser Nadal. La Marta és davant d’un plat de gentilles que s’ha cuinat tan ràpidament com ha sabut, mirant el telediari sota un bombardeig de llums, regals, famílies, taules impecables i guarnides, nens, joguines i pel·lícules que anuncien tardes plenes de tòpics dels quals ella no forma part. Li fa ràbia posar-se de mal humor per tot això, però s’hi posa. Una no es pot enganyar a si mateixa. Com que és professora, li queden encara deu dies de vacances, que ara mateix veu com una muntanya per escalar a pèl. Necessita un projecte, un pla, alguna cosa a fer i finalment topa amb la idea arraconada i polsosa de quan estudiava: escriurà un llibre. Escriure un llibre fa molta companyia. I obre l’ordinador, obre el Word, rumia una mica i “La Marta té seixanta anys.”
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
