Mai l'ombra
d'un arbre,
no fou tan preciosa, amable
i suau.
Les primeres paraules d’una ària són les que li donen títol. És com si aquest text s’hagués de titular “Les primeres paraules d’una ària són les que li donen títol”, si ho vaig entendre bé. M’ho explicava l’altre dia mentre pujàvem per enèsima vegada a Barcelona amb el cotxe aquest mes. Feia molta estona que escoltàvem un podcast. Tot i escollir-los molt bé, al final sempre ens acaben cansant: el 2007 de Britney Spears, Marianne Faithful explicada per dones, Marianne Faithful explicada per homes, més biografies. Llavors passem a la música, una cançoneta cadascun (jo sempre n’escullo alguna que m’agradi a mi però que cregui que per un motiu o un altre també podria agradar-li a ell). (Crec que ell no se n’adona.) I una cosa porta a l’altra i acabes escoltant àries.
Fa unes setmanes un editor em deia en un club de lectura que s’ha d’anar amb molt de compte escrivint textos d’amor perquè de seguida el text pot lliscar per la costereta carrinclona (no ho va dir així).
És molt més fàcil fer pena que fer riure, és molt més fàcil escriure escenes tristes, i és pobre i lamentable ser cursi i ensucrat, ser evident, escriure tòpics, pensant que s’és romàntic. Tot això són màximes que hauria de perseguir tot bon escriptor. Passa que els escriptors tenen vida pròpia (en principi, no tots) i sol ser font d’idees per escriure. Cada vegada em costa més parlar d’amor, de l’amor romàntic vull dir, com si la vida adulta l’hagués anat agranant cap a un rogle mediocre de la quotidianitat, però crec que avui he trobat una escletxa per explicar-lo.
Tornem a la carretera. Per una qüestió de deformació professional, em va acabar explicant això que les àries es titulen com la primera frase del seu propi text. Jo també per deformació –en aquest cas no professional sinó més aviat personal–, callo i prenc nota i no interrompo l’Ombra mai fu de Händel. I avui, dies més tard, hi penso; a vegades em torna i torna la remor del que m’explica. Mai l’ombra d’un arbre fou tan preciosa amable i suau. Si això nostre fos una ària hauria de titular-se com aquella frase que em va escriure en el primer de molts diàlegs que mantindríem després i que deia digues trenta-tres vegades trenta-tres.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
