El costum d'haver estat una altra

Aquella jo que vaig ser se n’hauria rigut tant, d’aquesta jo que soc ara

Foto: Esther Tuttle


Fa unes setmanes vaig sentir que aquest any tocaven Placebo al Cruïlla i automàticament vaig pensar: visca, enguany hi vaig! Va ser res, mig segon, fins que em van fer connexió dues neurones i vaig dir ai, calla, que ara tinc un nadó. No és que em fes ràbia ni pena, simplement vaig aterrar a l’actualitat. Suposo que és el costum d’haver estat una altra durant tants anys de la meva vida.

Quan vivia al campus de la Universitat Autònoma, al maig obrien la piscina i al migdia abans de fer-nos el dinar, les meves companyes de pis i jo hi anàvem a fer un banyet. Ens fumàvem un piti i ens fèiem una cerveseta. I era una passada, no diria que aleshores no ho valorés, tot al contrari, però en aquells meus vint anys ni tan sols em plantejava que hi hauria un dia en què la vida no seria d’aquella manera. Que un dia, abans de sortir de casa m’hauria de preparar com si marxés de colònies cada vegada: bolquers, empapador, pitet, xumet, muda de recanvi, joguetet, i llavors ja sí: mòbil-cartera-claus de casa. (Sempre em deixo alguna cosa. Segurament en aquesta enumeració que acabo de fer també em deixo alguna cosa. I quan me la deixo, em sento molt culpable.)

Aquella jo que vaig ser se n’hauria rigut tant, d’aquesta jo que soc ara; aquella noia xaladora als 2000 m’hauria dit ni de conya t’embarquis amb una cosa tan molesta i exigent i compromesa com un fill! Aquella persona que mai es va fer un tatuatge per si de cas mai se’n cansava (cosa que, d’altra banda, li agraeixo) hauria trobat una bogeria no disposar de la llibertat que tot just acabava d’adquirir amb la majoria d’edat: tot el temps i energia del món per fer de la vida un quadre multicolor, un frenesí de sensacions, una amalgama de vivències, com més va més apassionant.

M’hauria semblat un malson no poder menjar quan tingués gana, no poder-me dutxar quan volgués, no poder anir a un festival a Barcelona ni que toqués el meu grup preferit després de mil d’anys. (Obro parèntesi: ja sé que hi ha pares que van amb els seus nadons a festivals amb aquells cascos antisoroll que els queden tan monos, i que també tinc, per cert, i de ben segur sortiran pares a dir-me que no s’han de deixar de fer coses amb els nadons: sortir a sopar, anar a un concert o a fer turisme; ja; aquesta també era la meva idea, però a la pràctica, a la nena, que, a banda, viu a dos-cents quilòmetres dels grans festivals, li és igual Placebo, prefereix la rutina i la calma i estar al seu llit a les deu de la nit i si no és així, amb tot el seu dret, plora i llavors ni ella ni jo ni segurament ningú del voltant gaudeix de l’ocasió, tanco parèntesi.)

I en canvi ara, que abans de preguntar-me com estic em pregunto com està ella, que pateixo perquè no li passi res a ella (i si no vull que em passi res a mi ara només és per poder estar amb ella), que més que la meva, vull que la seva sigui una vida feliç, penso que quina sort tinc de tenir-la i de no poder anar a festivals, i de no poder fer pitis i cervesa i de no dormir una nit seguida perquè ja no soc aquella i deu ser pel costum d’haver estat una altra que ara la meva vida és quadre multicolor, un frenesí de sensacions, una amalgama de vivències, com més va més apassionant.

"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent  hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.

Data de publicació: 11 de juliol de 2023
Subscriu-te al nostre butlletí
Subscriu-te al butlletí de Catorze i estigues al dia de les últimes novetats
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi
Dona suport a Catorze
Catorze és una plataforma de creació i difusió cultural, en positiu i en català. Si t'agrada el que fem, ajuda'ns a continuar.
Dona suport a Catorze