“Pots decidir com veus les coses”, em va dir casualment una desconeguda l’altre dia, “aprofitant que comença un any nou”. Ja veus tu, una serendipitat new age que havia sentit mil vegades en pel·lícules de sèrie B i en llibres que venen al Natura. Sempre he trobat absurd això de fer-se una llista de coses per canviar a partir del dia u de gener. “Ja no seré més d’aquesta manera”, “ja no faré això que tant m’agrada i que he fet cada dia des de fa trenta anys” (fumar, menjar dolços, anar a fer la cervesa en plegar, el que sigui que faci cadascú i senti plaer i remordiments a la vegada). De fet, jo soc de les persones que mai, mai s’ha fet un propòsit d’any nou. D’aquesta manera també puc afirmar que mai he fracassat a aconseguir-ho.
Es dona la casualitat que l’ordre va voler que nasqués al gener. El mes u, ¿quan si no? Comença l’any, comença la vida. També ho va fer així la meva filla, néixer el primer mes de l’any. Podríem considerar-nos una família ordenada, en aquest sentit. Hi pensava l’altra nit, en una de les moltes estones que m’estic mirant el sostre i fent anar un engranatge mental desgastat que no em duu a cap banda mentre ma filla em succiona un mugró. De sobte ho vaig veure claríssim: tenia tot el sentit. Va ser com una revelació: és com posar el comptador a zero, com sortir de la dutxa, com estrenar llibreta. Pots aprofitar l’aniversari del teu naixement i del teu naixement com a mare per canviar tot el que no t’agrada i decidir ja no ser més qui ets ara, cas que tinguis la més remota idea de qui ets ara, en qui t'has convertit. Tal volta trobar un moment a la setmana per fer exercici, dormir vuit hores al dia (ha!), ordenar i equilibrar els horaris filla-treballar-menjar-dormir, tampoc demanes tant, ¿oi? Ja no anheles lleure ni temps per cap caprici, només ordre. Dugues la vida que vols dur a partir de demà!, em vaig dir a les onze de la nit, el sopar per fer, el word obert al portàtil, la sala d’estar feta un circ.
A qui vull enganyar: sé que després d’una nit atropellada de nadó com totes, demà em sentiré exactament igual que la resta dels altres matins passats o pitjor, perquè acumularé una nit més sense dormir i posaré una marxa més a l’angoixa de no arribar a tot, de treballar amb pressa, d’haver d’escollir quina tasca és més urgent. Ahir em vaig quedar mirant una d’aquelles bombolles de sabó que tant agraden als nens. A ma filla li encanta que n’hi faci i encara no ha après que si les toca, exploten. Podria ser jo: més o menys suren i lluiten molt dignament contra la gravetat, resplendeixen fins que impacten contra el terra, el sofà, la ungleta menuda de la xiqueta i desapareixen en una implosió discreta, que és el que calculo que pot passar-me. Ara mateix mentre escric entra el sol de biaix per la finestra que il·lumina i fa visibles al meu davant totes les partícules de pols que suren atemporals entre les paraules dels qui em donen consells i jo. Bado mirant-les igual que miro les bombolles amb què m’identifico. La diferència és que les partícules sempre hi són, no exploten, desafien l’atmosfera i la gravetat, semblen perennes, alienes a tots els buits existencials, verticals, transversals que podrien impactar-les.
Avui és el meu aniversari, un dia que podria aprofitar per mirar-me el darrer any en retrospectiva i subratllar només el que surt a examen, fer una mena de xicoteta excepció new age. Mai abans havia fet un any sencer que era mare. Un dia llarg en el qual m’he esborrat jo de la meva vida i una estranya ha vingut a suplantar-me el lloc, a portar la meva casa i a fer la meva feina. Es diu com jo, cuida la meva filla, comparteix llit amb el meu marit i diu mama a la meva mare. S’estrena el vint-i-quatre, ma filla compleix un any, jo trenta-nou, i potser sí que caldria començar a fer fora aquesta estranya que ara governa i mirar de fer-me tornar a mi, que no sé on soc.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
