“Aquest llibre sobre l’embaràs em va interessar molt”. “Tinc el cotxet de ma filla a casa des de fa temps sense utilitzar, si vols te’l porto!”. “Jo puc deixar-te el porta-bebès”. “Tinc un munt de robeta de primera posada que després només porten durant quinze dies”. “Vols pantalons d’embarassada? Jo no els he d’usar mai més!”. “Tu cuida’t, sobretot mima’t molt!”. “A mi em va anar bé tal cosa (la natació, la fisioteràpia, tal coixí, tal faixa)”. “Si has de fer cas al que opina tothom no li acabaràs posant cap nom que t’agradi!”. “A mi em fa mal aquí; a mi això també em passava”. “Si estàs cansada descansa, no t’estressis per si no arribes a tot”. “Fes-te moltes fotos!”. “Jo tampoc m’ho vaig creure fins passats els cinc mesos!”. “Jo també estava molt espantada de perdre’l”. “Jo també en vaig perdre un abans de tindre X”.
Una de les coses que més m’ha agradat descobrir és com apareixen com bolets dones, mares, mares a punt de conèixer els seus fills, a brindar-te ajuda, o consells, o material, o a cuidar-te des d’allà on siguin i des d’allà on sàpiguen. No cal que siguin amigues de tota la vida (que també ho fan) sinó conegudes o ni això, que en assabentar-se’n et mostren tota la solidaritat d’aquest món per a mi fins ara desconegut. És una xarxa invisible que resulta que existia; mares que ens contem l’experiència “com ho vaig viure jo, com ho estic vivint, com em sento, què em fa por, què em fa gràcia, què m’enfada”.
Tinc la sensació que recordaré sempre els noms de les noies que conec que també estan embarassades aquestes setmanes i els noms que han decidit posar als seus fills, i les mares que aquests mesos m’estan explicant les seves experiències. I també recordaré el nom de les que m’han contat que a elles, el part, els va anar tan malament, que van tenir un estrip descomunal, que s’ho van passar fatal amb el postpart, deixant-me fregant el terror. Al final, tot és informació. Gràcies també a vosaltres.
Menció especial a aquella gent que et pregunta com li posaràs i quan dius que estàs entre tal o tal altre, et dona la seva opinió sense que li hagis demanat i és una opinió evidentment negativa. “Ui, així no, que no m’agrada gens”. “Aquest nom em sembla d’[inserteu aquí qualsevol disbarat]. “No li facis això, no li posis així”. Perdoni, digui’m vostè com li he de posar a la meva criatura, persona amb qui ens hem vist quatre vegades a la vida.
No he de venir a descobrir res jo ara, per aquí hi ha passat la meitat de la humanitat, fins i tot diverses vegades. Només en constato les impressions, igualment bones i dolentes [tot i que a mi em compensen, no se’m malinterpreti l’acidesa en el redactat.] L’embaràs m’està semblant una etapa mig màgica en el sentit d’irreal, com una bombolla de la quotidianitat, gairebé amb unes normes diferents de la física. De cop ets especial. Tothom et pregunta com estàs. Deixes de ser invisible. Sempre hi ha conversa. Això és agradable. Però a la vegada, hi ha gent que sobrepassa els límits del pudor i et pregunta coses desbaratadament íntimes com si li vols donar el pit, etcètera. A vegades preguntar sí que és ofendre.
Sense cap dubte, la conversa que més cops he tingut durant tots aquests mesos d’embaràs és: “Com et trobes, bé, amb les típiques coses [enumeració de coses que molesten i que passen durant l’embaràs]; ui! Pos espera’t a tindre’l perquè llavors voràs! Això no haurà sigut res”. Tothom t’alerta que “el pitjor ve després”, que si ara no dorms bé, prepara’t per directament no dormir, que si ara estàs cansada, després serà molt pitjor. Etcètera. Però l’altre matí a la plaça del Mercat em vaig trobar la M., mare de dues criatures, i per primera vegada algú em va pintar el part com una experiència bonica, que no m’ha de fer por, gairebé com una festa. Sé que no seran flors i violes, no soc ingènua, però per una sola vegada, una conversa entorn a l’embaràs (i això inclou part i postpart) va ser tot optimisme i alegria. Cap “ja veuràs”, cap “és dur”, cap “prepara’t”. Només tu gaudeix, estàs preparada. I potser són les hormones però vaig tenir ganes d’abraçar aquella dona allà mateix. Així que gràcies des d’aquí a tots els que aneu repartint ajuda, fortalesa i joie de vivre a les mares amb els bebès encara a la panxa, ressaltant la part bonica de tot això tan gros.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
