L’altra nit va passar allò de sonar el timbre i que no fos ningú. Ni tan sols era la nit de Halloween. Tampoc era cap deshora, potser eren les nou del vespre. Va sonar el timbre i, com deia, ningú va contestar a l’altra banda de l’intèrfon i no es veia ningú a la pantalleta. I en un altre moment de la meva vida hauria pensat marrecs! Però ara, que ma filla ja dormia en el nostre llit calent, jo vaig tornar a pensar en aquella escena abominable.
Perdó, parlo d’una escena d’una pel·li que vaig enganxar fa molt de temps fent zàping i des que tinc una criatura menudeta que em ve al cap cada dos per tres. Ni tan sols era una pel·li bona, crec que era de sèrie B. No en recordo el nom. Ni ganes. Em fa ràbia, tant de bo no l’hagués vist, com tantes altres. L’escena anava sobre, i no en donaré detalls més escabrosos perquè no vull traumar ningú més, un desconegut que tocava el timbre d’una casa on només hi havia una mare i el seu nadó en una ganduleta a la sala d’estar. L’home, allà a la porta mateix, deixava triar a la mare a qui dels dos volia que li fes mal. Evidentment, deixava que la matés a ella.
Em va semblar esgarrifosa i de mal gust, en el seu moment, però no hi havia pensat més. Deu fer vuit anys, que la vaig veure, potser deu. I no hi havia pensat més. Fins que vaig convertir-me en mare i, sí, d’acord que vaig fer un salt de gegant si parlem en termes de sentir-me poderosa, capaç de sortir del supermercat amb una persona de vuit quilos al braç dret i una bossa de quinze a l’esquerre; capaç de sofrir el que abans no sofria només pel seu benestar: si m’esgarrapa o em pessiga no em fa mal, si no dormo mai més de tres hores seguides m’és igual, si no menjo quan vull m’és igual. Si tinc contractures no me les noto, si estic cansada tiro milles. Si cau en un riu gèlid m’hi llençaré sense pensar-m’ho i si ens creuem amb un os per la muntanya, pobre de l’os que se la miri. (No ens creuarem amb cap os per la muntanya perquè no correrem el risc, però ja m’enteneu.)
I en canvi, a la vegada, em sento absolutament vulnerable, ara que ella existeix. Ara em poden fer mal. Mal de veritat. Res comparat amb abans. Em poden fer tot el mal meu i tot el mal d’ella. Ara em poden fer xantatge. Qualsevol pot estirar-me-la del braç i córrer més que jo i ja està, i això és tot el que necessita qualsevol per destruir-me. I tot i saber això, s’ha de continuar vivint relaxat, mitjanament feliç, content de poder pagar factures i no viure en una zona en conflicte.
Des que va començar l’atac a Gaza que he intentat dosificar les imatges de la guerra perquè em resulten terrorífiques, més que qualsevol ficció, esclar. Ja no em passa com abans, que m’ho mirava amb el cervell entrenat perquè em rellisqués el patiment de la gent com si estigués passant en un altre planeta. Ara veure una dona abraçada al cos embolcallat amb llençol d’un infant em parteix per la meitat. Un d’aquests dies sortia un periodista palestí prou sencer a explicar que aquell matí havia perdut tots els seus fills menys un, i la nena, també havia perdut l’única nena, deia, i aquí esclatava a plorar. Ell i jo, que m’ho mirava des de dalt de tot del rànquing del privilegi, des del confort del sofà, amb la meua, de nena, jugant aliena als mals del món al meu costat.
Em retorna aquella escena com una picada forta de julivert cada vegada que vaig pel carrer desert amb ella i és fosc, o un home ens mira i fa mala pinta; i si anem soles amb el cotxe tanco les portes amb clau. Tinc més por ara d’anar tota sola pel carrer a la nit que quan tenia vint anys i tornava de matinada de festa per Barcelona perquè ara, penso, si em morís, ma filla no tindria mare. I si es morís ella, jo no tindria res més que un sequer arrasat sense horitzons. Conscient contínuament del tresor que tinc entre mans, també convisc amb el pensament que podria no tenir-lo, sabent com sé que la mala sort existeix. I la maldat. I la maldat.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
