Set persones, entre les quals un nen, han estat assassinades aquesta setmana a l’Estat espanyol. Si aquest fos el titular voldria dir que estaríem sota amenaça terrorista o tots alerta perquè hi hauria un assassí en sèrie solt pel país. Però tranquils, que només són dones que han estat assassinades pels seus marits o companys o excompanys, una amb fill inclòs. Així que no passa res. No cal que ens alarmem. Són dones. Són xifres. No són res.
Em pregunto com hem pogut normalitzar que els homes matin les dones. D’on surt aquesta cosa tan roïna de no escandalitzar-nos. Per què amb una aberració així es gira full amb un minut de silenci a la plaça de l’ajuntament del poble on s’han perpetrat els fets i quina llàstima, quina pena tan gran i es veia venir, o qui ho hauria dit si sempre saludava, i vinga, a continuar amb les nostres vides, que aquí no ha passat res, o més aviat, aquí ha passat el de sempre.
En el dia d’avui una dona a Tenerife continua sense saber on són les seves dues filles d’un i sis anys, les busquen per l’oceà des de fa un mes i mig. Les va segrestar el pare amb un vaixell sota l’amenaça de “no les veuràs mai més” per castigar-la perquè s’havien separat i ara ella estava amb un altre home.
I per a nosaltres, que hem llegit la notícia (les notícies, aquesta i totes les anteriors), és una mala notícia més, de les que fan mal, sí, i potser ens hem esgarrifat però segur que no ens ha acabat de sorprendre. Hem acceptat que un home és capaç de la maldat més absoluta per ferir una dona, concretament "la seva". Abans que digueu res: ja ho sé que tu no. Tu mai. Tu tens mare i tens germana. I dues filles. Tu mai faries mal a una dona. Tu ets molt bon jan. I tampoc coneixes cap home que maltracti la seva parella. Que posaries la mà al foc per qualsevol dels teus amics. Que sí. Que ja. Que no tots els homes. El que està clar és que en l’àmbit domèstic les mortes sempre són elles. I això vol dir que alguna cosa s’està fent molt, molt malament. I entre tots, també tu, permetem que això passi.
Perquè dona la casualitat que segurament no coneixem aquestes dones que han mort només aquesta setmana passada a Espanya. Però ara imagina’t que en una setmana et maten dues companyes de feina, una cosina, una amiga, la filla d’uns amics dels pares i ta germana i ton nebot. Ens preocuparíem més llavors? Si les coneguéssim, aquestes dones? Si tinguessin nom i cognoms, records, projectes, sentiments.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
