En aquests moments tinc trenta-vuit anys. D’una banda em sento tan adulta, amb les poques o moltes coses que he aconseguit fer a la vida, amb la seguretat, si és que es pot dir així, de saber-me una dona prop de la quarantena amb experiències viscudes i cert bagatge. De l’altra, quan estic estressada, saturada, i he dormit poc (que, si no quedés lleig, estaria bramant com un bebè del mal dia que he tingut), encenc la música al cotxe mentre torno cap a casa i em poso cançons que escoltava quan era una jovenel·la per calmar-me, per canviar-me l’humor. Per reconnectar amb qui era.
Animalito máquina, piedra, planta; ¿qué salvarías? tú salvarías el fuego y yo salvaría las llamas; y ahora yo soy otro fan de John Boy. Si se us il·luminen certes zones del cervell amb aquestes lletres deu ser perquè teniu una edat pareguda a la meva i deveu haver estat indies i dut camises de quadres, Ray-Bans i tote bags fa més d’una dècada. (Potser encara ho feu.) I, per tant, us van impactar en un moment de la vida en què, degut a (gràcies a, per culpa de) la joventut, teníeu una efervescència hormonal incontrolada que ho feia viure tot més, molt intensament. D’aquí que ara, quan escoltem cançons que ens feien generar dopamina a l’adolescència (pre i/o post) ens connectin directament amb alguna sensació pareguda a la d’abans. Quan érem jóvens i ufanosos.
No ho dic jo, ho diu un estudi que va encarregar no fa gaire Spotify i que assegurava que si eres adolescent quan va sortir una cançó determinada que ho va petar, aquesta cançó serà la més popular per a tu i el teu grup d'edat una dècada més tard. (Això és, els de certa quinta escolten Losing my Religion, però els que tenen deu anys menys potser els sona i prou.) Això explica per què la gent de seixanta anys s’entendreix amb Los Grecos o ABBA i a mi no em mouen lo pere, i en canvi se m’encén la flama (no sé com dir-ho, m’emociona, m’entren ganes de cantar, de botar, de viure i de ser feliç) amb Pixies, The Killers o Placebo mentre que a mons pares no els diguin res de res, igual que a mi tampoc em desperta absolutament res el trap, el reggaeton o tot el que escolten ara els adolescents, que no sé ni quin nom té.
La música que t’agradarà tota la vida se’t va gestar d'adolescent i, és més, segons un altre estudi fet per les Universitat de Cambridge i de Bar-Ilan, "tendim a identificar-nos i recordar la música que hem escoltat durant els nostres anys d'adolescència". Tot i que les preferències poden canviar amb el temps, la música que escoltem entre els deu i els trenta anys és la que més ens marcarà durant la resta de la nostra vida.
D’alguna manera, podem dir que la música t’ancora en una edat fresca, o que et trasllada directament a la part de tu més autèntica, una part que encara et roman dins i a la qual convé convidar a sopar de tant en tant.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
