Foto: Jarle Refsnes
Tot d’una, a quarts de cinc de la tarda, passejant per la secció de compreses del súper, t’adones que t’havies trobat a faltar.
Vens de dies lleugers de son, sobrats de vertigen. Tant de bo una mà plena d’amor sincer et guiï a travessar la nit.
Deses en una caixa de cartró a la part de dalt de l’armari tot un seguit de petons que ja no són per a ningú.
Un dels quadres nous que has escollit per a casa teva resa que et guardis una mica d’espai al cor per a coses inimaginables. I tant que sí.
En una d’aquestes matinades que ara et desperten, encara de nit, penses que som –que devem ser–, també, el que despertem en els altres. És bo, doncs, de tant en tant plantejar-nos si som ràbia, si som pena, compassió, si som fúria, alegria, frustració, si som tendresa, si som amor. Si som esperança, si som futur o si som passat.
Una cançó de Richard Hawley que assegura que deixa enrere la senyora Solitud se t’endú, de les ferides de la medul·la, la por. T’adones que la mà amiga que esperes aquesta nit sempre ha estat aquí, just on se t’acaba el braç.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
