Esperança Sierra publicava en aquesta mateixa casa un article anomenat El món que no enyoro, explicant com de tranquil·la viu ara, que no forma part del gremi de la lletra (es dedicava a la correcció de textos literaris). Al seu article parla d'una "conversa curta però reveladora amb una de les poques persones que conservo actives [d'aquest món de lletres]". Aquesta conversa va ser amb mi, concretament: li vaig explicar que estava valorant després de (quinze?) quinze anys abandonar Twitter. [Ui, sí, no em diguis que ara farà un text explicant que ha deixat Twitter.] Li vaig donar uns quants motius que ella va resumir molt bé amb paraules seves: “El món imaginari de les persones que viuen de les lletres és molt tèrbol. Molt tèrbol. I esclar, per més bé que et tractin, sempre hi ha el regust agre de la pantomima.”
Ara ja fa gairebé un mes [parla com una toxicòmana] que vaig desactivar el compte [com qui deixa un hàbit com fumar o beure] i aviat [divendres, ho té assenyalat al calendari] he de decidir si torno a entrar-hi [la fàcil temptació d’inserir nom d’usuari, email o telèfon] per reactivar-lo, o si simplement deixo passar els trenta dies de rigor i desapareixen per sempre quinze anys de reflexions sobre la marxa, intents d’acudit, disputes amb desconeguts sota pseudònim, una menció a la setmana d’elevació d’ego, un milió de piulades spam i un altre milió i mig amb enllaços a textos propis. [I segurament alguna sentència que ara mateix negaria haver escrit.] No es perdrà gran cosa, està clar.
Al llarg del dia encara tinc algun moment en què hi entraria per inèrcia [és normal, és molt recent, ho ha fet cada dia, diverses vegades al dia, durant gairebé tota la vida adulta], com qui posa el cap al bar del poble per veure qui hi ha, què s’hi cou avui, quina és la víctima de l’última xafarderia, quina és la polèmica i en quin bàndol representa que he d’estar.
Però me n’estic. Avui tampoc, em dic. I no hi entro. Les mencions alimentaegos no són suficients per contrarestar la misèria que se’n desprèn. És com menjar patates fregides: calories buides.
Primer pensava que m’informava, que estava al dia de les últimes tendències digitals i morals i a poc a poc he anat tenint la sensació de brut i d’ocupació absurda, com qui agrana la vorera en plena ventada: a veure què diu qui sobre tal tema, a veure de qui és aquest like, a veure si cap d’aquestes indirectes van per mi. Ves quina burrada, tampoc soc tan important, però he de dir que per moments vaig arribar a voler no guanyar tal premi perquè no em linxessin. [VES QUINA BURRADA]. No entraria mai en un bar on em trobés gent que em somrigués però a la vegada si pogués m’aniquilaria la carrera i la vocació. La hipocresia és la manera més barroera d’anar per la vida.
Avui és el primer dia de calma després de set dies de vent de dalt aquí baix al Delta. L’albercoquer no dona senyals de florir per ara, les formiguetes treballen mig adormides sota terra, hi ha un arbre sense fulles poblat d’estornells a cada branca, esperant la pluja que vindrà. I això és tot.
