Foto: Todd F Niemand
Tenies la cara dintre d’un caqui, que et menjaves a la pica per no embrutar, com t’havia ensenyat la mare de menuda –i ja mai més has provat de menjar-te’n un en cap altre lloc. Llavors va aparèixer la Marina amb la seva maleta vella i mig trencada. Era el primer cop que us vèieu. Tu deus ser la Maria, et va dir, i no et va preocupar gens el fet de tenir caqui empastifat per les ulleres. Vas aixecar el cap i li vas contestar: sí, i tu tranquil·la que tinc cotxe, podem anar a fer la compra al súper de Sant Quirze. Com volent dir: has fet sort d’anar a parar a aquest pis de la Vila.
No vau parlar gaire més fins a l’endemà, que quan vas tornar de comissaria li vas haver d’explicar que xica, saps lo cotxe que et vaig dir ahir? Pos me l’han robat. Què-Dius, va soltar intuint que l’esperava un curs gens avorrit.
Acabaven de començar els millors anys de la meva vida. Aquell curs vam forçar-nos que ens agradés la cervesa. Vam adoptar una gateta que es deia Neus. Ens vam apuntar a classes de guitarra i només en va aprendre ella, jo el que vaig fer va ser enamorar-me d’un dels dos profes (del que estava enamorat de mi, no; de l’altre). Xerràvem fins a la matinada i, si no arribàvem al fons del problema, no anàvem a dormir. Rèiem fins a l’ofec. Rèiem sense parlar.
La Marina em fascinava perquè em semblava intel·ligentíssima i singular. Era diferent de totes les noies que coneixia. Crec que encara ho fa: dormia tota la nit amb la ràdio encesa. A l’hivern, estudiava al lavabo, vestida dintre la banyera sense aigua i amb l’assecador de cabells encès, pel fred. A mi no m’importava, em feia riure i sempre penso que és impossible enfadar-se amb algú que et fa riure. Per això jo també m’esforçava a fer-la riure a ella. (El de la Marina és un riure d’aquells que esclaten i sonen com quan es trenca una guardiola de ceràmica.)
Ho teníem encara tot a l’abast. Sobretot, el temps. El futur ja vindria. La vida en una bombolla. Les ganes de vés a saber què, totes. Cap somni estroncat, cap esquerda que fes mal. Seríem el que volguéssim ser, però quan fóssim grans. Llavors només ens preocupava si aquell dia hauríem pogut riure una mica més d’allò i pel que fos no ho vàrem fer. Érem molt joves, però ben tard a la nit, quan tothom havia anat a dormir i ens quedàvem les dues al menjador, començàvem la conversa, la que només podíem tenir a soles. I parlàvem de temes transcendentalíssims. Del perdó, de la vergonya, de les pors, del futur. No sé què volíem, però ho volíem. El temps aturat, volíem. Que els dies es repetissin exactament iguals, volíem. Fèiem broma amb la idea absurda de seguir compartint pis deu anys més tard. Per voler, nosaltres volíem.
Un tarda de dissabte, havent dinat, la Marina em va trucar per dir-me que la seva mare es moria. Recordo que vaig dir-li que si fos possible, patiria jo la meitat del que li tocava patir a ella, per poder estalviar-li la meitat del patiment. O alguna inutilada així.
Un dia la Marina va arribar al pis i ja no tenia mare i va ser aquell mateix dia de maig que vam deixar de ser tan joves. I aquell temps que abans volíem aturat, per a ella es va aturar de veritat. Vam deixar de fer-nos la pregunta com et veus d’aquí a deu anys. Vam deixar de parlar de temes transcendentalíssims per quedar-nos en silenci de matinada, passant-nos una cigarreta fins que ens entrava la son i ella engegava la radio. Deixàvem passar els dies perquè era l’únic que curava i la Marina, a més, deixava passar la vida de reüll.
I ara que ja han passat deu anys, que la vida ja és la de veritat, que la bombolla fa temps que ens va esclatar, ara que el futur ja no ens espera. Ara, i sempre i mentre hi hagi amistats com aquesta, potser és hora de deixar de voler i començar a volar. Volem, volem, Marina. Volem com abans d’aterrar. Volem com quan rèiem fins a l’ofec i rèiem sense parlar.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor, la vulnerabilitat i les experiències quotidianes a través d'un to íntim i reflexiu, utilitzant el desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes des de la sinceritat i amb sentit de l'humor.
