Dia de molta feina. De bon matí em truca el vell sorrut que viu a mitja muntanya i tot el dia renega, i em fa molta mandra però li despenjo el telèfon i li pregunto què passa. Que té una vaca moribunda que no s'acaba de morir. I penso: aquests vells sempre volen tirar pel dret. Esbufego sense que em senti i li dic que hi aniré quan pugui, potser a mitja tarda. Ja veurem si està tan moribunda com diu, la vaca aquesta.
El dia es complica a més no poder i vaig corrents amunt i avall mentre no deixen d'acumular-se visites. Quan em toca pujar cap a mitja muntanya, encara me'n queden dues per fer, però no puc retardar-ho més perquè, allà a dalt, si es fa fosc no veurem res. Enfilo la carretera amb el neguit ficat al ventre i la sensació que el temps se m'escapa de les mans.
El vell m'espera en un encreuament de la carretera perquè per aquests caminois d'enmig del bosc és massa difícil donar instruccions i massa fàcil perdre's. I el paio m'espera amb el tractor, un tractor que té més anys que ell, i jo em-cago-en-la-mare-que-el-va-parir. El segueixo a tres per hora per un tram de carretera més que considerable i després per un camí de terra que s'endinsa al bosc i que fa una pujada impossible plena de sots, i em torno a cagar-en-la-mare-que-el-va-parir mentre la furgoneta rellisca i se m'omple de pols. Una eternitat després, arribem finalment a una clariana voltada de vailet elèctric amb una menjadora mig buida i una vaca sola ajaguda al bell mig. Ell baixa del tractor, obre el vailet i entrem amb els vehicles cap dins mentre la vaca aixeca la testa i ens mira amb una tristesa infinita amagada sota les pestanyes llargues.
El vell ve cap a mi i m'explica que la vaca és molt vella i que fa uns deu dies va parir un vedell mort i va quedar estassada, i ja no s'ha aixecat. Jo li faig algunes preguntes. Ell va contestant: sí, ja li van posar calci; no, no va servir de res; sí, ja va fer la placenta; sí, va perdre molta sang; no, gairebé no toca el menjar; sí, la ve a aixecar dos cops al dia amb el tractor. Dos cops al dia?, pregunto, incrèdula. Sí, dos cops al dia, però no s'aguanta dreta tota sola. Ja li doneu aigua? Clar, vinc matí migdia i vespre. No me'l crec però faig veure que sí.
S'ha cansat de viure, conclou el vell. Jo soc més del parer que ha tingut una hemorràgia interna o un pinçament de nervis. Potser amb algun agent antihemorràgic i una mica de cortisona... Massa dies tombada, diu el vell, és difícil que es pugui tornar a aixecar. Podríem provar de fer algun tractament fort amb antiinflamatoris, insisteixo, i antihemorràgics i vitamines, i potser algun antibiòtic, i fluïdoteràpia. El vell gruny fluixet. No té més forces per viure, em diu. Ai l'as. Però jo no em rendeixo tan fàcilment.
M'acosto a la vaca per fer-li una exploració minuciosa. Està xuclada com si li haguessin tret tota l'aigua de les galtes. Té nafres a les cuixes d'arrossegar-se per terra. Li miro les orelles i els encontorns dels ulls i la pell és seca i esquerdada. No té febre, de fet està per sota de la temperatura normal. Mal assumpte. La natura està deformada com en totes les vaques velles, però les mucoses són pàl·lides; té els dintres buits de sang. Amb prou feines li queden forces per girar la testa i ensumar-me mentre la potinejo.
He d'admetre que el vell té raó: la pobra bèstia ho té fumut. Resignada, vaig cap a la furgoneta i preparo el líquid per adormir-la. Patirà?, pregunta el vell. Jo me'l miro i li veig la cara per primera vegada des que hem arribat. I fa una cara contreta i estranya, amb els ulls empetitits i lluents. No patirà gens, li dic, i em fa ràbia que no se'n refiï de mi.
Punxar la vaca és senzill perquè, malgrat tot, la bèstia encara té la vena inflada i gruixuda i reposa plena de quietud. Es deixa fer. Quan acabo d'injectar-la m'espero un moment i veig com s'apaga: sense moure's ni una mica, la seva quietud es converteix en silenci. És un sospir breu i imperceptible, però un sospir que ve de tot arreu, dels narius i dels ulls i de la cua i de la pell. De tot el seu cos magre i enorme. I la quietud fuig del cos i fa tremolar els músculs un moment, com si s'obrís pas a través de la sang i la carn. Llavors tota ella esdevé un gran silenci.
El vell li posa una mà al front i em mira amb la seva cara contreta i estranya, amb els ulls empetitits i lluents, però ja no em sembla una cara escodrinyadora sinó una cara consumida. Ja està, em diu, i assenteixo. Que ràpid. Doncs sí, ja heu vist que no ha patit gens.
L'home s'asseu sobre una pedra a prop de la vaca i jo em trec els guants de nitril pensant en les dues visites que encara em queden per fer, però el veig tan encaboriat que no m'atreveixo a anar-me'n de seguida. Així que m'assec al seu costat i li pregunto quatre coses. Li pregunto si li tenia un afecte especial, a la vaca. Arronsa les espatlles. És bestiar, ves... Sí, però a vegades el bestiar es fa estimar, oi? Ves, què vols que et digui, el bestiar és bestiar.
Ens quedem tots dos asseguts mirant el cos enorme de l’animal, que a primer cop d'ull semblaria que dorm profundament, encara que ja sabem que no dorm, que és un cos sense batec i sense somnis, sense dolors i sense son. És un cos sol i silent i emana una pau immensa, fa que tot el bosc reposi al seu voltant. Té alguna cosa hipnòtica. Miro el vell i em fa la sensació que se li ha suavitzat el rostre. Fins i tot sembla més jove que fa uns minuts. Aquest coi de vell sorrut, que tot el dia renega, i ara mi-te'l, penso. És com si li hagués fugit el neguit i la mala llet. Torno a guaitar el gran cos de la vaca, amb quatre mosques grosses i verdes que li voleien per la boca i els ulls entreoberts, i em sembla que entenc algunes coses, però no sé dir quines. El silenci ens ha pres a tots dos, aquest silenci dolç de la mort, com si fos una abraçada de la muntanya. I s'hi està bé.
Al cap d'una estona el vell parla i escolto perplexa com m'explica coses d'allò més diverses; coses del seu fill, que s'acaba de divorciar, i coses de la primavera, que aquest any és tan àrida. Parla a poc a poc, mirant-me només a estones, amb la veu encalmada. De tant en tant, furga amb un peu a terra, distret. I passen els minuts, llargs i lents com una arada tibada per un bou; sense presses, sense cobertura. Agradables.
Quan el sol ja taca fort darrere els arbres, em diu: gràcies, noia. I s'incorpora. Llavors tinc la certesa absoluta que tot el que m'ha dit abans era veritat: era veritat que anava a aixecar la vaca dos cops al dia per veure si podia aguantar-se, era veritat que pujava a portar-li aigua tres cops al dia sens falta. La vetllava en els seus últims dies de vida igual que l'ha vetllat després de morta. He tingut la sort d'acompanyar-lo en aquesta última vetlla, i el silenci de la bèstia m'ha carregat l'ànima amb una màgia nova. De sobte començo a saber quines són les coses que em semblava estar entenent tot just fa una estona: la importància d'aquest silenci alliberador que és l'alleujament quasi palpable de quan el dolor es fon. Perquè el bestiar és bestiar, ha dit el vell, però el dolor de la vaca el turmentava de mala manera, aquest dolor que durant deu dies ha anat creixent i s'ha anat comprimint en la quietud agònica de l'animal i en la cara contreta i estranya de l'home: alleujar-la a ella i alleujar-lo a ell, ha estat una sola cosa. El vell només volia, per a la vaca, un final innocu. Per això m'ha trucat, per això m'ha volgut convèncer que la bèstia no podia seguir vivint i per això, quan m'ha vist convençuda, només m'ha fet una pregunta, la pregunta última que el colga d'humanitat. I m'ha preguntat: patirà? Jo em pensava que no es refiava de mi, però la pregunta era tan sols una súplica: ja ha patit prou, no mereix patir més!
Tot plegat em porta a pensar que, al llarg de la història, molts senyors blancs i respectables s'han dedicat a mesurar la validesa dels altres –animals, dones, negres...– preguntant-se quines eren les seves capacitats: és prou intel·ligent, aquest altre? És prou capaç –de raonar, de comptar fins-a-deu/fins-a-vint/fins-a-cent, de comprendre un llenguatge complex...? «Pot» com nosaltres, o «no pot» tant? Ximpleries, en fi, absurditats de senyors blancs i respectables que, per mesurar la validesa dels altres, la comparaven amb el que per a ells era el súmmum de la validesa, és a dir: ells mateixos. Fins que un dia un d'aquests senyors blancs i respectables va ser capaç de fer-se un altra pregunta i ho va capgirar tot –als senyors blancs i respectables també se'ls ha de reconèixer, de tant en tant, algun encert–. L'home es va preguntar: els altres... poden patir?
I per primera vegada algú va deixar de fixar-se en les capacitats dels altres i es va començar a fixar en les seves vulnerabilitats –i, de passada, en les pròpies–: el patiment. Una vulnerabilitat inqüestionablement compartida per tots els éssers animats; l'argument definitiu que deslegitima qualsevol tipus de violència gratuïta sobre l'altre i l'argument definitiu que dona lloc a l'empatia.
Però no cal haver llegit res de filosofia per saber tot això. És molt més fàcil d'entendre aquí, en aquesta clariana, al costat del vell i de la vaca morta, notant aquest fil que ens uneix i amb la certesa que tots tres pertanyem a la mateixa cosa: a una xarxa immensa i viva d'éssers sentents que es necessiten i que són, tots i totes, iguals en el patiment, iguals en la incapacitat.
"Bestiam" és una secció de la veterinària Pilar Codony en què les bèsties tenen el protagonisme que mereixen.
