El calaix de les fotos és com la vida: desendreçat, caòtic, sorprenent. Ple de morts que segueixen presents i d’escenes que ens fan riure o plorar. De tant en tant, en surt la presència estranya de parents oblidats.
És el primer que mirem en entrar al pis de la mare, l’endemà de l’enterrament. Hi anem tots junts, en ramat, per fer-nos companyia els uns als altres. Mentre alguns tafanegen allà on la mare no deixava mirar mai, d’altres s’acomiaden de cada racó de la casa. Dels escenaris també cal acomiadar-se'n, no només de les persones.
Gran part de les fotos del calaix són en blanc i negre. Petites, amb les vores plenes de dents. Una crònica de la infantesa dels meus germans i dels primers anys de casats dels pares. Jo, absent, com si no fos de la família. Entre el viatge de noces i el naixement del fill gran, un gran buit. Els buits, em dic, també defineixen la vida de la gent, si més no abans, quan les fotos volien feina, infraestructura i diners.
D’aquells anys en què el pare estudiava per acabar la carrera, gairebé no hi ha imatges. Només unes d’una riuada que els va inundar la casa, on es veu al pare traginant galledes, amb tot el terra del menjador ple de fang. Després, una gairebé adolescent —la mare— amb un nadó en braços: l’inici de la crònica de les infanteses dels meus dos germans. Comunions, dies de la Palma, excursions en el primer sis-cents (de cinquena mà), dies de platja a Caldes d’Estrac, la nevada del seixanta-dos...
El temps passa. Tots els vestits de la mare són sempre passats de moda, però la seva elegància és perpètua i atemporal. Els pentinats dels anys seixanta fan la seva aparició, creixen i es casen les nebodes, de sobte les fotos són en color, jo ja soc al món i a mi també em retraten (de nou dies de la Palma, jornades de platja a Malgrat, la primera comunió...) i entre tot plegat, de tant en tant hi surt l’oncle Josep vestit d’apatxe, alguna nòvia fugissera dels meus germans o algun parent endiumenjat i envoltat de la boira dels anys que ningú no sap ni com es deia.
La família celebra molt els gossos i els cotxes, que segueixen una progressió idèntica: com si la fal·lera comuna hagués estat durant anys tenir-ho tot cada cop més enorme.
La fal·lera, però, s’acaba de cop. Quan el pare mor no hi ha ningú que vulgui retratar el paisatge malmès. Hem arribat al final del calaix.
Fem piles amb les fotos. Cadascú s’enduu les que més vol. La crònica familiar s’ha de repartir, com tot.
Al tiet vestit d’apatxe ja buscarem qui el vulgui.
