És una escena de circ estranya. Un pallasso que pinta una dona enfilada en un timbal que li fa d’escenari. Ella pot ser trapezista o ballarina o contorsionista. No sembla gaire contenta. Tampoc no sabem si sota el maquillatge hiperbòlic del pallasso hi ha una ganyota tràgica. Un tercer personatge se’ls mira des de la distància. ¿Un rival gelós? ¿Un empresari amb la mosca al nas? ¿Un company que els admira? Tot passa entre bambolines. Més enllà, el públic s’espera. És una escena misteriosa, polisèmica. De petita m’agradava mirar-la i imaginar què passava als seus protagonistes. Què es deien, què rumiaven. El quadre era a casa la iaia, sobre la llar de foc, acompanyant les converses, les meves visites de cada diumenge, la vida. El pallasso, la ballarina, l’admirador i jo som amics des de sempre.
Vaig trobar el quadre al traster del pis de la mare. Quan ja ens pensàvem que havíem acabat, algú va recordar que encara ens quedaven les andròmines de dalt! Feia mil anys que eren allà i feia molta mandra remenar-les.
El traster del pis de la mare era una cambra sota teulada, al costat del terrat. Un lloc per arraconar el que s’ha de llençar però que es guarda per oblidar-ho sense culpa. Tot el que hi vaig trobar era terrible. Un joc de làmpades per estrenar d’un Seat 1500 que només he vist en fotos. Un munt d’estris d’obstetrícia que semblaven instruments de tortura i que el pare va heretar d’un tal doctor Marimon. Butaques corcades, llums sense sostre, testos desnonats, un congelador mort... i en mig de tot allò, qui sap per què, un munt de quadres. Tots inacabats menys el del circ, que conservava el seu marc daurat intacte i no estava esgarrinxat ni tacat d’humitats, com els altres.
Vaig passar-hi una baieta —és un oli pintat amb espàtula— i els colors van reviure a l’instant. El quadre m’agradaria si l’autor fos qualsevol, però vet aquí que l’autor és el meu pare i m’agrada molt més. El pare es va fer amic del pintor Jaume Arenas, de qui era veí. Xerraven, es visitaven. Just davant de l’actual Centre d’Art Ca l’Arenas de Mataró hi ha una casa amb una finestra quadrada a peu de carrer protegida per una reixa. Rere aquella finestra el meu pare va estudiar contra rellotge els tres cursos que li faltaven per acabar medicina. No sé com li va quedar temps per començar a pintar. El seu primer quadre va ser una marina. L’últim, també. Entremig, trenta anys i una setantena d’obres de temes diversos que he mirat d’inventariar. No totes són a la família: al pare li agradava regalar quadres. N’he localitzat alguns que desconeixia. De tots, però, el meu preferit encara és l’escena del circ. En una cantonada hi ha la signatura i una data: «A. Santos. 1969». 1969: un any prolífic, diria que feliç. No va parar de pintar i va començar un munt de projectes. Jo en vaig ser un. Vaig néixer el 1970.
Quan aixeco els ulls de la pantalla, topo amb el pallasso i la ballarina. Encara em pregunto quin misteri amaguen. Què pintava, exactament, el meu pare, quan els va pintar. Per què li van interessar aquests personatges, més enllà del seu gust pel circ. I per què va desterrar-los al traster, entre les ferralles, les peces de museu i la brutícia. Per què hi ha etapes de la vida que tot d’una necessitem allunyar de nosaltres. En quin moment el meu pare va deixar de fer servir aquells colors tan vius, tan bonics i per quina raó. Quin misteri és sempre la vida dels altres. I quantes coses per saber d’aquells de qui pensàvem que ho sabíem tot.
