Durant anys vaig buscar una manteguera. Jo, que sempre dubto de tot, sabia prou bé com la volia: de vidre i no de plàstic, resistent, ni enorme ni molt petita, amb tapa. Podia ser llisa o decorada (me l’estimava més amb dibuixos) i la tapa podia tancar hermètica o només deixar-se caure (cap preferència). Me la vaig imaginar mil cops sobre la taula de l’esmorzar dels diumenges. Una contribució al temps compartit de la nostra família. Aquella escena dominical amb manteguera donava importància a l’objecte i multiplicava la urgència de trobar-lo.
Però no hi havia manera. Un venedor amb corbata de la planta d’avituallament de la llar d’uns grans magatzems em va suggerir que posés la mantega en una altra banda, que hi renunciés. Em va ensenyar capses, carmanyoles, bols..., em va assegurar que avui dia ningú no té temps d’esmorzar amb calma i que per aquesta raó la gent ja no té cura d’on posa la mantega. I finalment va sentenciar:
—Aquesta manteguera que busques és un animal extingit.
Fa poc vaig haver de buidar el pis de la meva mare, que acabava de morir. En un armari de la cuina hi vaig trobar tres mantegueres de vidre, decorades, amb tapa, de la mida justa. Qualsevol de les tres acomplia les meves expectatives sobre què ha de ser una manteguera. Totes tres haurien completat l’escena de la taula dominical de l’esmorzar. Si no fos que només uns mesos abans, quan ja m’havia cregut que era impossible, n’havia trobat una del meu gust en un basar de barri.
Així va ser la meva relació amb la mare. Ella sempre va tenir allò que jo buscava amb desfici, però no va saber com donar-m’ho, o jo no l'hi vaig saber demanar. O potser no vaig voler fer-ho i ella va estimar-se més quedar-s’ho tot per a ella, perquè per això era seu, tant se valia si no en feia cap ús i només ho apilonava en un armari. Potser és hora d’admetre que si m’hagués regalat la manteguera li hauria dit que no em calia, que no m’agradava. En canvi, ara que és morta m’agrada cada plat i cada cullereta, cada llibre i cada mocador, perquè són bonics, però sobretot perquè eren seus. Les coses petites, no pas les grosses. Aquest és el meu patrimoni. Aquest i allò que mai no diré a ningú, com mai vaig explicar que buscava una manteguera de vidre amb tapa i dibuixos.
Aquesta és la veritat: la mare tenia tres mantegueres com la que jo necessitava. Els nostres gustos són semblants. D’altres coses, també. Per molt que ho hagi volgut negar tant de temps, m’hi assemblo en un munt de coses. I ni ara que fa quatre mesos que és morta estic disposada a admetre-ho. La manteguera és, al capdavall, l’evidència primera d’una història d’amor i de família que no sé si mai podré o sabré o gosaré escriure. Una història que fa mal i que no acaba bé.
