La mare tenia un estri per a cada cosa. La cassola de la sopa de farigola. La de la sarsuela. El pot de bullir ous i només ous. La paella de les truites, la de la carn, la de la verdura... També tenia una cuina enorme, amb armaris que no sabies ni com buidar. Als de dalt, dotzenes de bols, de tasses, de pots, de petits electrodomèstics que haurien estat millor en un museu. Als de baix, munts de cassoles, d’olles, de plates. A la mare li agradaven les plates. De fang, d’alumini, de vidre, de plàstic, de ceràmica, d’acer.
D’entre les cent plates, vaig apartar-ne una. La vaig deixar una estona just al mig de la taula de la cuina, per veure’n l’efecte. Semblava nova i d’última moda, tot i que la devien comprar a mitjans dels anys seixanta. D’acer inoxidable, llarga, una mica ovalada. Una d’aquelles peces d’ús exclusiu que abundaven a la cuina de la mare i que de cop no tenien cap sentit. En concret, aquella era la plata de l’arròs amb llet.
Quan es va casar, la mare no sabia ni fer un ou dur. L’arròs amb llet el va aprendre a fer segons la recepta de la seva sogra andalusa, l’abuela Rosario. De les menges que el meu pare volia, la mare no en coneixia cap. Per això va portar una llibreta nova al viatge de noces i un cop va ser davant de la seva sogra li va preguntar totes les receptes que volia saber. Huevas a la flamenca, atún amarillo, espinacas con garbanzos, gazpacho, espárragos trigueros en salsa, arroz con leche… La llibreta té tapes de quadres verds i fulls que groguegen, només la lletra de la mare es manté jove, per no dir infantil. A la recepta de l’arròs amb llet hi diu clarament que un cop preparat s’ha de «verter en una bandeja grande y poco profunda formando una capa fina».
La mare feia aquella delícia un parell de cops al mes. Deixava la safata encara fumejant sobre el marbre per esperar que es refredés, però el pare i jo no teníem tanta paciència. Ens asseiem a la taula de la cuina, un a cada banda, amb la plata al mig i un parell de culleres de sopa. Parlàvem poc, només assaboríem l’arròs encara tebi, amb el punt just de canyella, de líquid, de tou, de dolç, de tot. I així fins que, cullerada a cullerada, ens trobàvem al mig de la plata.
Els sabors són una herència. Una d’important. Sovint em pregunto a qui estic invocant quan cuino les receptes familiars que de cap manera vull perdre. Quina besàvia, àvia o rebesàvia les va aportar al receptari. Receptes que són tan barrejades com jo, per cert: torrijas, fricandó, fideus a la cassola, salmorejo, alcauciles, tagarninas o escudella i carn d’olla... Aquella tarda, en arribar a casa, vaig fer arròs amb llet, el vaig posar a la plata d’acer inoxidable, el vaig deixar refredar. Ni de lluny era bo com el de la mare, però els meus fills se’l van menjar amb cullera de sopa i s’hi van llepar els dits.
