Quan era petita sopava sola i en penombra en una taula parada per a cinc persones. En aquesta llambregada de la memòria també hi ha un llum de paret que amb prou feines il·luminava un racó del menjador i una porta de vaivé que comunicava amb la cuina. La porta tenia un gran vidre de color ambre amb trama geomètrica —molt dels anys seixanta— i filtrava una claror que semblava arribada d’una dimensió estranya. Més que una porta, semblava el portal a un altre món.
Per aquella porta de vaivé apareixia la mare amb bata blanca, escapada de la consulta per donar-me el sopar i marxar a corre-cuita. Jo portava unes sabatilles amb orelles de conill i movia els peus per fer-les ballar i perquè m’avorria, allà tota sola en aquell món d’adults que anaven a la seva. El ritme de la casa el marcava l’agenda de visites. La consulta acabava molt tard i jo havia de dormir les meves hores, o bé els grans s’estimaven més sopar tranquils sense la nosa d’una criatura.
La mare em portava al llit havent sopat. La meva habitació era just al mig del llarguíssim passadís i per allà anaven desfilant tots els meus adults. Els meus germans venien a fer-me pessigolles. El gran m’entretenia dibuixant amb les mans ombres xineses a la paret, amb l’ajuda del llum de la tauleta. Conills, papallones, gossos d’orelles molt dretes... La mare entrava per comprovar que tot estava bé, i em tapava. El pare sempre era l’últim a arribar. També era l’últim a donar per acabat el dia.
Els grans sopaven amb tots els llums encesos. Del menjador m’arribava una claror difuminada. M’adormia acompanyada pel so de les converses llunyanes, pel dringar dels plats i les forquilles. Encara ara m’agrada adormir-me mentre la casa és viva, acompanyada pel soroll de tot allò que passa sense mi. Algunes sensacions et permeten retornar a la infantesa per un instant, tant és el temps que hagi passat. Jo torno a ser nena quan cada dia me’n vaig a dormir abans que ningú.
La casa va conèixer, com totes, èpoques. Durant un període curt de temps vam viure en un altre lloc —«el pis gran», en dèiem, com si l’altre fos petit—; aquell menjador dels àpats solitaris es va buidar, va servir per celebrar-hi festes, per acollir ecos, per oblidar-hi llums i taules. Després, hi va haver un terrabastall familiar i vam tornar al pis vell. Vam dur-hi els mobles, que ara no tenien prou parets. Per encabir-los van haver de tapar la porta de vaivé. La cuina va deixar de comunicar amb el menjador. Amb la porta va desaparèixer aquella claror groga d’una altra dimensió. D’altra banda, jo ja sopava amb els grans i me n’anava a dormir quan ho feien els altres. Ningú no venia a fer-me pessigolles ni a inventar ombres xineses. Ara anàvem de la cuina al menjador fent la volta pel passadís.
Els mobles del menjador van ser els últims a marxar del pis, quan el buidàvem. Va costar desmuntar-los. Vam esmerçar-hi moltes hores d’un dissabte. El menjador buit de sobte era un lloc desconegut. El millor va ser recuperar la porta de vaivé, amb el seu vidre de color ambre intacte, després d’estar-se quaranta anys amagat rere el bufet i les vitrines. Vaig adonar-me que no s’obria. Abans d’encegar-la algú l’havia fermada amb uns escaires d’acer.
Vaig dedicar els darrers minuts d’aquell dissabte esgotador a treure els cargols dels escaires. No va ser gens fàcil. Els cargols són un misteri: n’hi ha que s’afluixen sols i n’hi ha que s’aferren al seu lloc amb violència. Abans d’obrir la porta acabada d’alliberar i de tornar a sentir aquell clac-clac estimat de les anades i vingudes de la fulla, ho vaig veure clar. A l’altra banda m’hi esperava la taula parada per a cinc, el meu plat de sopa fumejant, el llum minso del racó, la penombra que ho amagava tot, les sabatilles amb orelles, el rumor llunyà de la consulta —on el pare encara visitava—, el soroll de les sabates de taló de la mare pel passadís, els meus germans estudiant, cadascú a la seva habitació, amb la música baixeta perquè en hores de consulta no es podia fer soroll i la claror groguenca d’aquell altre món que sempre vaig saber que era allà, a l’altra banda de la porta de vaivé.
