El meu pare jugava a escacs per correspondència. Feia servir unes postals especials: per una banda duien imprès el tauler i una graella per apuntar-hi la jugada que afegies a la partida. Per l’altra, l’adreça del contrincant i un espai per escriure-hi comentaris, salutacions o desitjos de bones festes. El pare participava en cinc o sis campionats d’escacs postal a l’any. N’hi havia d’internacionals i de nacionals. Les partides normalment duraven mesos. Les postals amb les jugades dels contraris s’amuntegaven de dilluns a divendres sobre la taula de l’estudi. El cap de setmana el pare les contestava totes. Les contestades anaven a un arxivador metàl·lic i no es podien llençar fins que les partides s’acabaven. Cada dilluns el pare sortia amb un pilonet nou de postals, que portava a correus.
Un any per Sant Jordi es va regalar una màquina de jugar a escacs. Un giny sofisticat, americà, dotat d’un cervell electrònic capaç —això deien les instruccions— d’enfrontar-se a qualsevol contrincant, per bo que fos. Tenia set nivells de dificultat i diferents velocitats de resposta. La més lenta estava pensada, precisament, per a campionats postals. Potser el pare la va comprar per això. Venia molt ben col·locada dins d’un maletí de pell marró. Tant en el maletí com a sobre del petit teclat hi portava escrit un nom grandiloqüent: Chess Challenger. El pare, que no sabia anglès i que era de la broma, va decidir escurçar-li el nom i dir-li «La Checha».
Des d’aquell moment la Txetxa va ser una presència viva per a nosaltres. El pare li programava les partides difícils i esperava a veure què deia. La màquina de vegades trigava hores a respondre. A mi, que era una nena, em fascinava veure els llumets vermells intermitents a la petita pantalla, senyal que encara pensava. De vegades el pare m’enviava al seu estudi a veure si la Txetxa havia acabat de rumiar. M’endinsava en aquell món fosc, desendreçat, tot ple de les coses que feien feliç el meu pare —cavallets, pintures, pinzells, taulers d’escacs amb partides diverses, llibres de genètica d’aus, poemes a mig escriure, papers i més papers…— i buscava la brillantor vermella de les llumetes de la màquina d’escacs. Molts cops la trobava encara meditant i em limitava a informar el pare. Alguna vegada, però, quina sorpresa: a la pantalleta hi havia una solució, clara, contundent. Potser hi deia F1 B5, per exemple, una fórmula misteriosa que jo no entenia, però que mirava de memoritzar per dir-li al pare, que ho sabria interpretar. Sempre se m’oblidava pel camí, però tant era, perquè la notícia en realitat era que la Txetxa havia trobat una solució. Un codi misteriós com la resposta d’un enigma universal.
Les coses que estimaven aquells qui vam estimar també queden òrfenes, a la seva manera. La màquina de jugar a escacs, que en el seu moment era ultramoderna i ara és una peça de museu, va estar-se més de tres dècades oblidada dins un armari. En recuperar-la va retornar també aquell espai caòtic on el pare era feliç els caps de setmana, dedicant-se a les mil i una inquietuds que sempre va tenir. I també va retornar la certesa que la felicitat no era fàcil, a la casa on vaig créixer, per això cada bocí tenia tant valor. I que el pare va ser feliç, malgrat tot. I que jo sempre he sigut un desastre jugant a escacs.
