Ho he hagut de mirar a Internet. La petxina de bateig és un complement indispensable per llevar el pecat original de les criatures acabades de néixer. La seva forma imita la petxina autèntica, la que va fer servir sant Joan per batejar Jesucrist al riu Jordà. La fa anar el capellà per llençar l’aigua beneita sobre el cap dels nounats. La meva era de plata i estava rematada amb una creu on s’hi llegia: Macarena. Vivia a la vitrina del menjador del pis dels pares. És un objecte amb el qual sempre he tingut una relació difícil.
El Macarena va ser una il·lusió del pare, que trobava el nom musical i preciós i que més de quinze anys abans de tenir-me ja parlava de com es diria un dia la seva filla. El Care se’l va inventar la mare, qui només veure’m va sentenciar: «És un nom massa gran per a una nena tan petita». A Catalunya, a més, quedava presumit escurçar-se el nom com ho fan a Sevilla: Maca. A casa sempre vaig ser la Care. A l’escola de primària era la Macarena (odiava que pronunciessin la e oberta, però amb la e tancada em sentia estranya, com si no fos d’aquí).
Tota la vida he estat Macarena per a Hisenda, per als bancs, per a la Seguretat Social. Molts amics no van saber mai com em deia. A Sevilla es pensen que em dic Caridad. De vegades em diuen Karen i em pregunten com és que si el meu pare era sevillà jo duc un nom americà. I als Estats Units em diuen Quer. Tota la vida donant explicacions de com em dic i per què. Tota la vida amb aquesta polifonia onomàstica. Un cop Pere Gimferrer em va dir que hauria tingut més èxit com a escriptora si hagués signat amb el meu nom llarg, que és un hexasíl·lab (i es veu que això està bé). Hi va haver un temps que l’enyorat Antonio Pereira em deixava missatges al contestador que sempre començaven: «Care Santos, Care Santos, qué bonito octosílabo». Des que vaig començar la secundària vaig esforçar-me molt perquè tothom oblidés el meu nom llarg. Fins al punt que vaig fer la selectivitat gràcies a la intercessió d’un professor, que va jurar i rejurar que jo era jo malgrat el ball de noms. Hauria hagut d’anar a examinar-me amb la petxina de bateig. Ara fa dos anys vaig triar definitivament el nom curt. Va ser un tràmit fàcil de registre civil. Canvi de nom per ús, se’n diu, a la web. Ara al meu passaport i al meu document d’identitat hi diu Care. Sé del cert que al pare li hauria sabut molt greu.
«Tampoc no calia», em va dir la mare quan li vaig anunciar que havia escrit a l’Arquebisbat per demanar que m’esborressin de l’església. No sé quin disbarat havia dit a la tele un peix gros eclesiàstic, i vaig pensar que n’estava farta. Que fessin i diguessin disbarats, si volien, però a mi no em donava la gana formar part de la seva estadística. Era el diumenge de Rams de 2006. Vaig escriure una carta molt formal i tota plena d’arguments a l’Arquebisbe. Resumint: que en batejar-me els pares no em van deixar triar i que no crec en res del que ells predicaven. Fins i tot vaig citar el cànon 751 del Codi de Dret Canònic, que diu que l’apostasia és el repudi total de la fe cristiana. Justa la fusta. Vaig demanar que m’esborressin i vaig signar.
Algú m’havia dit que em cridaria el mossèn de la meva parròquia, que mirarien de convence'm. Ho esperava amb candeletes. Sempre m’ha agradat parlar amb capellans (ho dic de debò, sense ironia). Però res. Dues setmanes més i vaig rebre una carta signada pel Provicari General, Jaume Riera Rius. Vicariatus Archidiocesis Barcinonensis, diu el segell que hi ha estampat. El provicari m’havia dedicat tres línies del seu temps. «Estimada senyora, amb data d’avui i atenent la vostra petició, hem procedit a registrar la vostra baixa com a fidel de l’església catòlica». Res més. Així vaig començar a ser apòstata, exactament el 26 d’abril de 2006. Va ser més fàcil donar-se de baixa de l’església catòlica que de qualsevol companyia telefònica.
La petxina amb la qual van imposar-me un sagrament que he esborrat i un nom que ja no tinc viu ara a la vitrina del meu menjador. És el testimoni del que van voler que fos i no he volgut ser. Un testimoni incòmode, esclar. No ens agradem gens, la petxina i jo. La nostra relació ja no té remei.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
