Durant les setmanes en què vaig buidar el pis de la mare, molta gent em va explicar històries personals de quan els va tocar fer el mateix. L’anècdota més repetida era la del penediment. El disgust per haver llençat tal cosa o tal altra. Tant de bo no ho hagués regalat, no me n’hagués desprès, repetien, mentre jo pensava: A mi no em passarà. No trobaré a faltar res. Estic fent les coses a consciència.
Mesos més tard, em trobava de sobte enyorant coses impensables, que havia llençat o regalat ben convençuda del que feia. M’adono, aclaparada, que quan més temps passa més coses enyoro i més cops al dia em penedeixo del que no tinc però podria tenir. Coses, a més que no vull per a res, que no em calen, no m’agraden o no em caben a casa. Tot i així, les voldria.
La muntanya de llençols de l’aixovar de la mare, per exemple, tots brodats amb les seves inicials —i només les seves—, tots per estrenar, perquè ni a la mare li agradaven. Massa petits per als llits de casa, no aptes per a l’assecadora, lletjos. No me’ls trec del cap, però. Em pregunto on deuen ser, a quin llit, si algú en deu haver fet draps.
Aquella caixa de fusta amb mil botons de camisa —nacrats, remenuts, bonics, inútils— que va aparèixer en el moble cosidor; el parell de quadres horrorosos que ni voldria veure ni tinc on penjar. Però l’objecte que s’enduu la palma de la nostàlgia sobrevinguda és el més estrany de tots: un ganxo de carnisseria de vint-i-cinc centímetres de llarg, pesant com una roca, que em vaig descuidar a la cuina el darrer dia. El volia agafar, però no. I des de llavors que hi penso.
Era contundent com una arma blanca. Havia estat a les carnisseries dels avis. Brillava. Era bonic. La punxa, esmolada. Havia servit per aguantar mitges vedelles. O quilos d’embotits (en tinc fotos que ho demostren). No sé si era de coure, o de bronze o de què. En tot cas, era un tros estrany de la història familiar. Un tros que no m’afecta, que no vaig conèixer. Però era meu, d’aquella manera en què el passat és de qui l’hereta. Si fos meu em faria por. Patiria per si algú prenia mal. L’hauria d’amagar.
No és el ganxo, ni les coses. Em dol que la història desaparegui, que les coses passin. Sempre m’ha dolgut. Per això vaig començar a escriure. Per això fa quaranta anys que escric.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
