Il·lustració de Rocío Salazar
Encara recordo la primera vegada que vaig veure una noia amb les aixelles peludes. No amb pèls de dos o tres dies, no. Amb pèls-pèls. Devia tenir catorze o quinze anys i era a plaça Universitat esperant noséqui. Enmig d'aquell mar d'skaters vaig veure una noia súperpunk. Va alçar els braços per recollir-se les rastes mentre el gos l'estirava. No vaig deixar de seguir-la mentre marxava cap al Raval. Això es pot fer?
Quan vaig néixer li van dir a ma mare "dónde hay pelo hay alegría". A primària vaig arrencar-me mitja cella amb una gilette per desfer-me dels pelets de l'entrecella. A sisè vaig depilar-me les cames i el bigoti perquèjaéshora, nena. I als disset vaig decidir deixar de depilar-me les aixelles, bang.
No diré que vaig escollir no depilar-me perquè no és una opció. No depilar-me és una decisió, no té res a veure depilar-te que no fer-ho. Els xiuxiueigs, que deixin d'escoltar-te quan et reculls els cabells, que et preguntin per què no et depiles –que pregunto jo per què et depiles?–. De la mateixa manera que un company de la universitat va venir-me a preguntar, tot consternat, per què no duia sostens. Què coi t'importa, nano. Les mirades al metro, les brometes als cercles d'amistats. Que els meus pèls siguin sempre tema de conversa, haver de donar explicacions sí o sí, si no ja ets l'antipàtica de torn. Anar peluda va de la mà de fer pedagogia, es veu. Que gent propera s'hagi d'acostumar –sí, tu, acostumar–, a veure't peluda. Que et diguin que fas fàstic –espero que també els hi digueu als homes, això–. O la broma fàcil i punyent quan decideixes depilar-te per x motius. Sembla que es pugui opinar de tot el que fas, tu. O que a hores d'ara, després d'uns quants anys, al meu cercle més íntim, encara hi hagi gent que em digui que faria més goig sense pèls. No sé jo si costa tant dir "Ei, mira, no t'entenc però ho respecto" i deixar estar els meus punyeteros pèls. I per tot aquest reguitzell de paraules, hi flota la idea que els pèls et fan ser bruta, antihigiènica, no-consumible, i l'avís: no surtis de la norma que no et voldrà ningú, nena. El càstig, si és que amb els comentaris i les burles no n'hi ha prou.
No depilar-se és tot un exercici d'autoestima. És una decisió que prens a consciència: respectar-te una mica més el cos. Ja no ets aquella nena de catorze anys preocupada per quan tocava piscina, que maleïa els dies calorosos fora de temporada, que es depilava amb aquelles bandes de cera que et deixaven la pell feta un cristo, que buscava amb lupa pèls els diumenges a la nit perquèdemàésdilluns, ja no dus el jersei quan fot una calda que t'hi mors. És bèstia la ferocitat amb què pots arribar a odiar-te el cos, en aquesta societat, i per això l'exercici costós d'obligar-te a acceptar-te tal com ets –peluda– val la pena. No es tracta de no depilar-te mai més res, però sí de deixar enrere aquell control exhaustiu que no et (ni em) deixava ser més enllà de la bellesa normativa. Les dones tenim la idea –bastant ben instal·lada– que no podem ser si no som boniques. Acceptar-nos (una mica) més enllà de la bellesa du molta tranquil·litat. Ara em veig raríssima sense pèls, i no ho trobo ni lleig ni maco. És, simplement.
Es pot ser feminista i depilar-se, i no hem de confondre mai la crítica al sistema amb la crítica al dret al propi cos. Cadascú fa el que pot per sobreviure-hi, però si no trenquem la norma, la perpetuem, i la normativitat és violència. Exactament per això trobo necessari no depilar-me. La sororitat, penso, deu ser també això: deixar estar els meus privilegis per aquelles companyes que sí que han d'anar depilades, maquillades i han de dur sabates de taló obligatòriament. Perquè si jo continuo depilant-me "perquè vull", sense arribar a analitzar mai què afecta el meu voler, ofego les veus d'aquelles que es veuen obligades a depilar-se o maquillar-se, o fins i tot la veu de la Mireia de sisè: perquèjaéshoraara? L'empoderament individual a vegades és necessari però és egoista, individualista i es protegeix sota el neoliberalisme i sí, trobo que és important tenir-ho en compte. Perquè l'engranatge que costa més de destruir és el que tenim instal·lat dins, i no pot pas ser que totes ens depilem perquè volem. És important començar a construir nous possibles més realistes i peluts.
"Calidoscopi" és una secció feminista, activista i vital de Mireia Colomer.
