Foto: Internet Archive Book Images
Solia ser cap al març que els antibiòtics es reunien per autoreplantejar-se. Des de Nadal, tres recaigudes, quatre?, l’àcid clavulànic circula torbat sang amunt sang avall; el deshonor de qui va ser tant i ja és poc més que res en un santuari de bacteris multiresistents.
Tinc mal de coll, mamà. Obre la boca, aviam? Sí, ja el tornes a tenir ben blanc –la mamà em valora la temperatura amb els llavis, al front–, i tens molta febre. Des de la cuina, la baba: Ja es tornarà a passar el Nadal al llit, com cada any. Tant n’hi ha i bon pes. I no menja, no vol carn, filet ben tendre de vedella, fa bola i l’amaga sota el coixí del silló, l’Ani en va trobar de sec, primer no sabia què era, semblaven serradures. Però bé que creix, és ben alta, això sí, però se li compten les costelles, i aquestes ulleres que fa, no té cap mena de virtut. Te’n guardaràs com d’escaldar-te, de sortir del llit. Tapa’t, quan torni de ioga et portaré un llibre, quin vols?, berenarem al Grinzing i aniré a l’Àmfora, quin llibre vols? Un de La Xarxa, baba, moltes gràcies. Escriu-m’ho en un paper.
A primera hora de l’endemà venia el Dr. Sabrià a casa, alt i prim, amb una mena d’amabilitat tranquil·la de metge que sempre visita nens sans. Ja era gran, però, com si hagués estat anglès en una altra vida, caminava ben dret i deia a la mamà: li’n donaràs una cullerada. D’antibiòtic, cada vuit hores, una setmana.
Però arribava un dia cada any que les circumstàncies inclinaven la mamà a trucar al metge de Barcelona, perquè traslladar les coses a Barcelona volia dir anar més enllà, el metge, el sastre, un passeig nadalenc de debò. Sempre d’amagat del Dr. Sabrià, un cop l’any s’acabava imposant la visita a cal Dr. Ballabriga –se deben administrar un par de dosis de inmunoglobulina (humana) intravenosa–. Ni que m’acabe el filete? Ni que.
A la tarda no anava a l’escola. Plegava a la una i a les tres ja no hi tornava. Dinàvem i el papà tampoc anava a treballar al despatx –aprofitava que tenia una reunió o una visita d’obres a Barcelona o rodalia, perquè dins la consulta, recordar-l’hi, no l’hi recordo–. Dinàvem a casa i la mamà em portava al menjador la roba que m’havia de posar, que tenia molt a veure amb la que pogués dur per anar a missa. Blau marí i blanc, amb viso.
Hi anàvem sempre en cotxe, però vívid només tinc el dia diferent, que hi vam anar la mamà i jo soles i en tren, vaig llegir Madò cullereta torna i el viatge em va passar tan rapidíssim com si no hagués estat viatge cap a la immunoglobulina.
Aparcàvem al pàrquing David i sortíem per Tuset, i el papà explicava, vaig col·laborar en l’estructura del Sutton. El recordo intricat, aquell pàrquing, com una ampolla de Klein que fins i tot hagués dibuixat Escher. N’acabàvem sortint i la consulta del doctor Ballabriga era ben a la vora. Pasen a la salita. El papà anava un moment a portar uns papers a un lloc.
Sempre en sortíem, de cal Dr. Ballabriga, ja ho he dit abans, amb les mateixes indicacions i una metxa que no sé si encara crepita i que destapo ara: la inmunoglobulina va bien, pero más adelante, no sabemos. M’exclamo a la mamà –un moment, Espe (està parlant per telèfon amb la M. Mercè)–. Quan penja: ¿Más adelante no sabemos, mamà? I tu què feies? / Si a mi m'ho deia un metge bo, què vols que et digui. / Però tu què? / Jo no deia res, què havia de dir, qui en sabia? Ell. Què volies que li digués, ¿quiere decir? Què fem per dinar?
I ara tinc un cos que ha tirat endavant a base de no-sabemos que menjarà canelons de bolets per dinar –encara faria bola amb uns de carn– i segurament quantes altres mandíbules càndides dels setanta faran el mateix sense saber la quantitat de no-sabemos que porten presos, una sèrie de no-sabemos que ara, que ja som más-adelante, potser han empetitit del tot el compte enrere i ja estan a punt de.
@esierraserra
"Capsetes" és una secció en què Esperança Sierra viatja pels records de la infantesa de l’autora als anys vuitanta, a Terrassa, on el privilegi i la desesperació per incomprensió es troben. L’autora, amb sensibilitat i un humor no sempre subtil, recorda els seus anys de nena fràgil i construeix una crònica personal d’una infantesa massa adulta.
