Foto: kanglapass
Escoltes com respira el fill que ha vingut de matinada a dormir al teu costat. Et bulls una estona llarga a la dutxa. La Laia t'envia la prova que les paraules abriguen. Prou que ho saps: només trobes refugi i fugida en els llibres. Escrius cartes als amics que segueixen injustament a la presó. El Marc canta en un dissetè pis, amb una guitarra pintada per l'Eva, i penses que és un moment bonic.
Et sents invencible d'una manera estranya: ja no et pot fer mal res, un cop t'ha passat això. Et sorprèn la lucidesa que neix del dolor més pur. Entens com mai de què va tot plegat. T'obligues a centrar-te en coses petites, ni projectes grossos ni bitllets d'anada al futur. Celebres que, per fi, t'ha marxat la migranya. T'adones que has desaprès la por. És gairebé tendra, aquesta solitud.
Despares la taula de l'esmorzar, canvies dues bombetes. T'emboliques amb la bufanda lila i surts de casa amb les claus del Charlie Brown a la mà: tu i el teu amic imaginari no heu deixat de caminar agafats. Baixes fins al mar. T'esforces per no trepitjar les xarxes de pescadors esteses per terra. Et mulles les vambes allà on trenca l'ona. Tires pedres contra l'aigua com aquell dijous amb la Marta, quan encara tenies més ràbia que pena. Del cel tan buit de núvols no plouran pas respostes. Tanques els ulls perquè el sol de desembre t'escalfi les parpelles. Passa algú a prop i li desitges bon dia.
Però no te'n surts. No pots –no puc– tornar a enamorar-te de la vida.
