Foto: charamelody
Ho penja a les xarxes el cantant Jose Luis Algar: "Les persones a les quals feies bullying i pegaves a l'escola som els que fem els llibres, pel·lícules i discos que escolteu. És la venjança dels inadaptats, els rars, els maricons, els freaks... La gent que no encaixava i calia silenciar a cops. I ara ens escoltareu per nassos. Més encara, ens admirareu. Ens fareu guanyar".
Potser no cal plantejar-ho en termes de vencedors i vençuts, tot i que la justícia poètica és seductora. Ni cal haver estat víctima de maltractaments per adquirir sensibilitat artística, això segur que no.
Però és cert que hi ha aspectes de nosaltres que durant la infantesa ens incomoden perquè ens allunyen del grup. De petits tendim a veure la diferència com un defecte. Perquè sí, en efecte, els nens diferents tenen més números de patir atacs i de ser rebutjats que els qui formen part del ramat.
Vaig ser la nena que treia les millors notes de la classe. I me n'avergonyia. Els meus pares no podien comentar mai res, sota cap concepte, sobre el rendiment acadèmic de la seva filla: jo els ho tenia prohibit. A l'aula m'equivocava expressament en un intent de ser com els altres i passar desapercebuda, però en això no era prou llesta: els mestres ho notaven d'una hora lluny i em castigaven amb una nota a l'informe trimestral i –horror– amb una altra matrícula d'honor.
D'adulta, la intel·ligència m'ha acomplexat en el sentit contrari: m'ha fet por no estar a l'altura intel·lectual de la gent que admiro. Quan ens fem grans hi ha capacitats que passen a ser un valor social, un motiu d'orgull i no pas de vergonya.
Aquells nens als quals avui se'ls fa eterna l'hora del pati haurien de saber que, a mesura que creixin, el món els semblarà més amable. Que segurament hi arribaran a trobar el seu lloc. Que potser hi estaran tan a gust que ni tan sols sentiran la necessitat de venjar-se de ningú.
"Coses així" és una secció d'articles d'Eva Piquer sobre les coses que (ens) passen.
