Foto: Amanda Tipton
He deixat de ser fidel al meu perfum. He posat un mirall on hi havia una tauleta de nit. M'he tallat els cabells. He viatjat sola. Faig pastís de pastanaga i albergínies farcides i crema de carbassa. Em pinto les ungles cada setmana. Tot el que escric em surt massa cru.
Però ja no m'obligo –com feia fa uns mesos– a respondre en versió llarga quan em pregunten què tal, no fos cas que em tanqués amb pany i en perdés la clau. I què, si em tanco. Estimo aquesta closca que tant m'ha acollit. Aquí dins nedo, llegeixo, gasto soles de sabata. Conjugo els verbs de sempre, malgrat l'apatia que no reconec i que (diria que) no m'escau.
Hola, personeta ferida. Et creus lluny del món, a l'òrbita de no saps quin planeta, però tens instint de saltamartí. Tendeixes a recuperar el teu estat natural fins i tot quan t'han colpejat amb ganes.
Ja no faig aquella olor, ja no em fa por res del que em feia por, aprenc a cuinar i a fer sonar el piano i a fer veure que no soc jo, però tampoc vull haver de ser una altra.
Potser estic tornant a mi.
