Culpables

Sopàvem a la cuina quan a l’entradeta del TN nit van avançar la notícia de l’assassinat de la Laura. La meva filla de disset anys em va preguntar: “Ja ho sabies que l’han matat?”, i, després que jo assentís, va continuar: “Això no canviarà mai. Tota la vida serà igual, hauré d’anar sempre amb compte, amb por, vigilar per on vaig, trucar per avisar que ja he arribat. Quina merda de món.” I va continuar sopant.
 
Tan bon punt es va fer públic que havien trobat el cadàver, les mostres de desolació i d’indignació van escampar-se pertot. A Twitter en vaig llegir unes quantes d’homes que, fastiguejats, assumien part de la culpa del crim, com a homes. Com a home que mai no faria mal ningú, és un discurs que em costava d’acceptar, però que he acabat entenent. Crec.
 
Els homes que maten dones, o les violen, o les apallissen, o les agredeixen, o les intimiden, no són, malauradament, casos aïllats. Hi ha un patró de comportament evident i per tant hi ha d’haver un model de referència. No cal anar gaire enllà per trobar-lo, perquè està present a tots els racons de la nostra societat, incrustat, i ho està des de fa segles, des de sempre potser. En néixer home, he gaudit, encara que sigui de manera passiva, dels avantatges que els homes ja duem de sèrie en aquesta societat masclista; en formo part i, en la mesura que no m’esforci per canviar-la, en soc responsable. Per això, mentre formi més part del problema que de la solució, soc culpable de la mort de la Laura. De la mateixa manera que, com a ciutadà benestant de l’arrogant primer món, soc també culpable de la mort dels immigrants que s’ofeguen cada dia al Mediterrani. És una constatació dolorosa, quant n’esdevens conscient, però jo almenys puc explicar-ho. El que no tinc tan clar és que serveixi de gaire.
 
No crec que a cap dels homes que han assumit aquest raonament, o un de semblant, i l’han fet públic els hagi passat mai pel cap agredir una dona. I veient les respostes que acostumen a rebre tampoc crec que convencin ningú dels que sí que ho farien. Ni tan sols els que no se senten al·ludits. Em temo que explicar-ho resulti tan inútil com els mítings electorals per a conversos. Mirar de fer-ne pedagogia és perdre un temps i unes energies que no ens podem permetre (és fa difícil no recordar quan ens volien fer creure que només calia explicar millor Catalunya perquè Espanya deixés de maltractar-nos). Val més que ens deixem estar de contricions públiques i de debats estèrils i d'articles com aquest, no convencerem mai els qui no només no se’n senten responsables, sinó que ni tan sols creuen que hi hagi cap problema; i encara menys els qui són conscients del problema, però ja els està bé. No es tracta de convence’ls, sinó de fer-los fora.
 
Fora dels ajuntaments, dels parlaments, dels tribunals, dels governs. Fora del poder que han mantingut durant anys sense atacar l’arrel del mal. Fins que no ens en desempalleguem, podran canviar les formes, però el fons continuarà igual de podrit. I ma filla i la seva amiga continuaran passant por i havent d’anar amb compte quan surten a caminar plegades els caps de setmana. I ho hauran d’assumir i continuar sopant. Com les seves mares i les mares de les seves mares.