Foto: Sergi Cámara
Ahir em vaig posar a escriure per no plorar; plorar, ara, no serveix de res. I escriure? Tampoc. ¿De què serveix tornar a remarcar, un altre cop, que el govern espanyol està brandant el poder judicial, amb diürnitat i fatxenderia, per esclafar un moviment pacífic i democràtic fins al moll de l’os? De res. ¿I que ho fa emparat pel silenci còmplice i repulsiu d’un món civilitzat (en el qual estàvem plàcidament instal·lats fins que ens ha tocat el rebre) que ha convertit en tot un estil de vida ignorar les desgràcies alienes? Tampoc. És una evidència que qui vol veure ja ha vist i qui no, no veurà mai.
Així que ho vaig deixar estar i vaig sortir al carrer, vaig anar a la plaça de l’Ajuntament, on érem més o menys els de sempre, vam escoltar un manifest, vam cantar Els Segadors, vam cridar a favor de la llibertat, alguns van demanar, sense èxit, que despengessin la bandera espanyola del balcó i vam marxar cap a casa. Ni tan sols vam tallar deu minuts l’antiga nacional que passa per allà mateix. Tant se val, l’efecte hauria estat el mateix. Cap. Pedrolo va dir que cal protestar fins i tot quan no serveix de res. No el contradiré, però me’n vaig anar a dormir amarat de tristesa i impotència.
Avui, quan m’he llevat, la tristesa seguia allà. M’he tornat a posar a escriure per no plorar, perquè plorar segueix sense servir de res. I escriure? Tampoc.
