Abel Pau & Muriel Villanueva
Ballem submergides en aigües subterrànies, ben juntes. Et sento aquí al costat. Tu i jo encara no som, no tenim ulls, no tenim ungles ni timpans. Vivim dins un líquid viscós, hi bussegem, no ens separem gaire l’una de l’altra, connectades cadascuna a una carnosa canonada mal·leable.
Creixem. Segueixes aquí amb mi, però no tan a prop.
Bateguem i mengem i a poc a poc ens neixen ulls, ens creixen nas, llengua i orelles i creem dins les genives unes dents ben amagades, disposades per més tard. Després venen les ungles, ara sí, i em mamo el dit.
Te m’allunyes encara, o te’m poses al darrere. Em sento ara més gran, t’intueixo encongida. Ja no sé ben bé on ets. No et capto els moviments.
Diria que tinc pèl. Em toco les parpelles.
Obro els ulls. La roca vermellosa i el fang del fons tenyeixen les aigües de la cova. Se’ns ha quedat petita. Ja quasi no em puc moure. On ets?
Em vaig desarrugant i tu no hi ets. Em poso cap per avall. Empenyo contra el fang.
La llum. Dos pits i tu no hi ets.
Em grato ara el clatell. T’hi trobo embrionària, arraulida, adherida al meu crani, com una part de mi. T’has quedat molt menuda.
Ballem?
No et mous. I ballo per les dues.
