“Aujourd’hui maman est morte. Ou peut-etre hier, je ne sais pas.”
Albert Camus, L’etranger
Avui ha mort l’Albert Camus. O potser ahir, no ho sé. No, ho acabo de mirar al google i ja fa seixanta-un anys que va morir. Com passa el temps! Tenia 47 anys. Un accident de cotxe, al cor de França, lluny del seu país. Es veu que uns dies abans havia dit: “No hi ha res que em sembli més idiota que morir en un accident de cotxe”. Com que no tinc res millor a fer, em preparo una mínima motxilla i em dirigeixo al lloc de l’accident. Carretera de Borgonya, a l’alçada de Villeblevin. Dues fileres infinites d’arbres pelats. Paisatge hivernal. Les cinc de la tarda. Plovisqueja. Damunt de l’asfalt ja no hi queda res, ni el típic escampall de vidre. Al meu voltant el silenci s’estén compacte com una boira, fins que des de la llunyania comença a acostar-se un soroll de motor. De seguida veig les llums d’un cotxe, va molt ràpid. Li faig senyals. Crec que m’ha vist i ara faig autoestop, per veure si acaba de disminuir el ritme. No només el disminueix, sinó que s’atura al meu costat.
–On vas? –em pregunta un home que encara no ha arribat a la cinquantena.
–A cap lloc en concret.
Em diu que pugi, sense desconfiança. Pujo, encaixem, em presento.
–Albert –em diu ell.
–Albert què més?
–Albert Camus...
–Com l’escriptor...
Somriem. Per seguir-li la broma, al cap d’una estona li dic:
–No corris tant que encara ens matarem.
Torna a somriure, però no em fa cas. Durant un quilòmetre no para d’accelerar i dos revolts més enllà piquem contra un arbre i ens matem absurdament, com dos idiotes.
