Foto: Christian Weidinger
Em xiulen les orelles fins a la sordesa davant la intensitat, per violenta, se’m fa el buit al crani que genera un xiulet i tot passa amb incandescència, independentment de mi, com tu, on ets, ara? Com el més bell dels mascarons, la Victòria de Samotràcia, la meva imatge de la solitud extrema, arrogant, inescrutable, l’essència de la derrota. Perquè l’aïllament màxim de l’absència del gran amor sempre ha de ser presumptuós, en tot cas, feina dels altres ha de ser jugar a endevinar-li escletxes per debilitar-lo insuflant-li comprensió i companyia.
Però el gran amor dóna l’habilitat de les modistes. Sense sospitar-ho, respirar junts es va explicant en forma dels pedaços que des de fora no s’entenen i els vas cosint entre ells i de nits et vas fent un vestit que quan tot s’acaba –te’n vas, em quedo, farà tot el fred– te’l trobes sota el llit en una capsa que no recordes haver comprat. Obre la capsa, és el vestit fet d’insignificances junts.
De petita, el primer cop que en vaig veure una foto, que miraria després desenes de vegades, em va meravellar que es pogués exhibir, a la ciutat llunyana i important de París, una escultura amb tant d’orgull i sense cap, i quan de més gran la vaig veure de debò havia idolatrat tant aquella foto que em pensava que m’hauria blindat, per precaució, que em conec, contra les tres dimensions. Però no: em van començar a xiular les orelles d’una mena de dolor indesxifrable.
I ara que sé el plaer del cos amb tu no em costa gens identificar el paquet de sensacions intenses del dolor a les orelles amb el moment de veure’t despullat esperant-me de genolls al llit. Fins que no vas dir-li al meu cos vine no vaig saber que l’extrem del millor és el mateix del pitjor, que arriba un punt que el cos no pot més i xiscla i no sap dir si en vol més o ja en té prou perquè és ple del màxim fins al capdamunt del tot de la substància que crea i destrueix la vida.
Sempre t’he mirat, fins i tot ara no veient-te, com si els déus m’haguessin regalat uns vals per gaudir del seu fill. Saps que he plorat tantes vegades només de veure’t per fora. Perquè ara ja sé que la bellesa aguda em commou, fins i tot la feta d’atrocitats, tant si és de marbre com si ets tu, i el meu cos hi reacciona amb una impotència feta de totes les quantitats de plaer que són suplici. Per això no tinc cap, per això sí que tinc ales, per això ja no em sento interpel·lada per la solitud del més bell dels mascarons i m’ha d’abrigar el vestit fet d’insignificances junts.
