Tan bon punt l’Odin ha après a caminar arreplega fulles seques de terra, les mira amb atenció profunda, extasiada, les acaricia amb la seva maneta menuda, hi juga. La tardor ha estat benigna, però la vida de les fulles segueix el seu curs cap a l’ocàs, com segueix el seu curs l’evolució tendra del nen que ha après a caminar sense atabalar-se: quan cau no plora, es dreça de nou i mira si l’ha vist algú: aleshores somriu, satisfet, amb una fulla a la mà, en aquest moment la seva joguina. A l’Odin li agraden les fulles, a mi també m’agradaven les fulles que collia de terra: la meva mare tenia feina a fer-les desaparèixer de manera dissimulada per no ferir la meva sensibilitat, hauria omplert la casa de fulles, casa nostra hauria semblat una rambla de fulles com les que fan feliç l’Odin en les seves exploracions i enamoraments, fulles que com els núvols passen com passen les primaveres i les tardors, els estius i els hiverns, i en els seus jocs de descoberta i meravella els infants s’ajupen a collir fulles de terra que els seus pares faran desaparèixer, i així un dia i un altre en l’amor del temps que roda i roda.
