Les mans em plouen. Podrien omplir galledes, bassals, piscines, oceans. He destrossat fulls –boscos sencers– i evito donar la mà a qualsevol persona que no hagi passat nou mesos dins meu. Tinc un fill que ha heretat la hiperhidrosi i ha après a conviure-hi millor que jo. Per sort, ell no pateix el lot complet: em vaig quedar per a mi sola la síndrome d'un tal Raynaud.
Tenir unes mans gelades i suades implica que m'he d'allunyar del fred –si em busques a la neu, no hi seré– i m'he de posar remeis antitranspirants que m'arrenquen la pell. De l'electroteràpia me'n vaig cansar, i fa anys que vaig descartar operar-me el sistema simpàtic, per por de segons quins efectes secundaris. A viure amb dues fonts al final dels braços ja m'hi he acostumat.
Por ponerte algún ejemplo, te diré/ que aunque tengas manos frías te amaré. Devia tenir onze o dotze anys quan vaig passar per davant d'una tele encesa i el Bosé em va escopir un bany de realitat. Fins aleshores no havia pensat que les mans fredes fossin un hàndicap tan gran. Sempre m'ha preocupat més que ragin, un defecte que funciona com a insult en aquesta altra cançó: Diu que et van veure amb el Joan/ un dissabte allà al canòdrom/ quan tothom sap que és un imbècil/ i que li suen molt les mans. Gràcies, David, jo també t'estimo.
Els mals que no maten fan de bon suportar. Amb les meves mans maldestres que plouen i es gelen i es tornen de mil colors escric tant com vull i fins i tot faig veure que toco el piano. Ves a saber on para el sentit de la vida, però juraria que no és per fer encaixades que hem vingut al món. O sí i jo m'ho perdo. Soc introvertida com un cargol agorafòbic, però si mai t'he de saludar, et faré dos petons.
