Foto: karin and the camera
La mare em fa fàstic. S'està al llit tot el dia a les fosques i si entro per fer-li una pregunta, diu, nen, ràpid, tanca la porta, amb una veu..., i encara no he tingut temps d'entrar i ja vol que la tanqui, i llavors he de fer la pregunta que vull sense poder mirar-la i parlant fluixet, sense veure res, perquè les persianes estan abaixades del tot i tot plegat fa una mica de por. Quin fàstic, la mare, tenir una mare així, i el pare diu que està malalta i jo dic, a veure, què li fa mal, i el pare diu que no res, i llavors?, un fàstic, aquesta mare, i tant de bo en tingués una altra, una de més simpàtica. I com que mai la veig, me n'oblido sovint, de la seva cara, i de tant en tant entro i m'invento una pregunta per poder-hi entrar, a l'habitació, i així mentre obro la porta la llum li toca la cara com si fos una espasa i l'hi puc veure, però sempre tanca els ulls perquè li molesta la claror, i si fos una mare normal... però el pare diu que un dia, ja veuré, un dia es posarà més bé i llavors anirem tots tres al carrer, agafats de la mà, i una vegada fa molt me'l vaig creure, quan era petit, que ja no ho sóc, però després ja vaig entendre que no, que era una mentida, i si el pare no fos l'única persona que tinc, també em faria fàstic, perquè tot em fa fàstic, però el que més, la mare.
La mare de la mare en fa una mica menys, de fàstic, perquè almenys no està ficada al llit, però quan ve a veure la mare i entra a la seva habitació i allà es queda, a les fosques, durant una bona estona, fent no se sap què, quan ve a veure-la i pico a la porta, sempre em renya i em diu, vols que la mare es curi?, i responc que sí, i llavors diu, doncs tanca i no molestis, i que jo sàpiga els fills no molesten les seves mares, és clar que les mares no estan sempre ficades al llit ni diuen sempre, nen, tanca la porta, ni fan aquest fàstic i aquesta vergonya i aquesta angúnia, una mena de por, perquè parla amb una veu...
Un dia el pare em va preguntar si m'agradaria viure sols, només nosaltres dos, i al principi vaig dir que no, perquè em feia pena la mare, però després vaig voler preguntar una cosa a la mare, quina era la seva malaltia, perquè un nen de l'escola m'ho havia preguntat i no vaig saber què contestar i llavors va dir, la teva mare és boja, i com que li vaig clavar un cop de puny i em van castigar, volia preguntar-li com es diu la seva malaltia per no fer-ho més, perquè li ho vaig prometre al pare, però vaig obrir la porta i vaig ensopegar amb una cadira que havia posat allà perquè ningú no la molestés, i vaig trigar una estona a tancar-la, perquè m'havia fet mal a la canyella, un mal!, i va dir, vols fer el favor de tancar la porta, pesat?, i vaig pensar, quin fàstic, la mare. Si pogués, la canviaria, però el pare diu que una mare és una mare, que és una frase que no s'entén.
"Els fills dels altres" és una secció de contes de Jenn Díaz on hi ha pares, mares i fills.
