Des d’una roca fosca quasi negra salto nua, estripo la brillantor de la superfície del mar i m’hi endinso. Descendeixo en picat mentre la pluja comença a percudir sobre l’horitzontalitat incontestable de la dermis que separa l’aigua de l’aire, de la pell mullada que ara m’aïlla del món. Em neixen brànquies al coll i membranes entre els dits i, mentre caic, convisc amb peixos, pops, meduses i cavallets de mar. N’hi ha un de minúscul, rosa i groc, que em mana «Vine» i em guia més avall, més avall, fins a una foscor blava en què, entre les roques, s’obre una cova que va parint uns llums microscòpics que prenen vida i s’enlairen en fileres fraternals, aigua amunt, cap a la superfície. Allà dalt, molt més amunt, suren i em bategen: el llampurneig fugaç de les onades sense escuma.
El cavallet de mar em diu «Entra-hi» i jo li faig que no amb el cap. El cavallet de mar em diu «Que hi entris» i jo li faig que no amb el cap i li responc que «No tinc permís per fer-ho». El cavallet de mar hi torna «Que hi entris ja» i accepto i dic que «Ja hi entro, caram». I ho faig tot fent braçades.
Ja a dins, nua tothora, m’encongeixo; el meu cos ha de fer-se una bola i ha de tornar-se fetus. Les llànties pàrvules que encara no han nascut són aquí només les bombolletes d’un refresc opac que requereix claror. Fan moltes pessigolles. I ric com un nadó. I llavors, per primer cop, sento la meva veu:
«D’on vens?», em diu sense dir res.
«Del món», li dic sense parlar, deixant-me acariciar.
«Què hi ha?», pregunta sense so.
«Coses sense sentit», responc per anar acabant.
«Escriu, doncs», em diu la meva veu. «Escriu. Per què no escrius?»
«I tant que ho faig. Ja ho faig», confesso omplint el pit.
«Doncs jo això no ho sabia. Com és, que no ho sabia?», pregunta amb el posat d’una senyora que s’ha empassat un nen abominable.
«T’escolto. Pots parlar», prometo obrint els ulls.
«I jo parlo i tu ho escrius?», vol confirmar. «T’ho dicto jo?»
«Tu mateixa ho escriuràs», li garanteixo, sabent que estic mentint.
Bleixem, ens ensopim, deixem passar uns segons i ens deixondim.
«Porta’m amb tu», em demana.
«Haurem de dir a la cova que ens pareixi», li retorno.
«Fes-ho tu», m’ordena.
«L’hi has de dir tu, perquè ets la meva veu», li faig, assenyalant enlloc.
Llavors agafa aire i, en nom de totes dues, crida: «Cova, volem sortir! Volem sortir i escriure!»
I la cova es contreu, s’eixampla i es contreu, ens escup, ens dispara, i sortim de nou al mar, la meva veu i jo, envoltades de petits llumets efervescents que pugen mar amunt.
Em desperto de cop, sobre una sorra blanca, nacrada i mat, translúcida, i miro al meu voltant. La meva veu és morta, o sembla morta, una medusa morta, lilosa i cristal·lina. M’hi nego. L’he trobada. Li faig el boca a boca, em cou la llengua, el seu verí se’m cola coll avall i les cordes vocals se m’inflen i s’inflamen, m’ofeguen, vermelloses. Finalment estossego i vomito un crit agut, albí, tossut i fúlgid, un floc de neu quasi enlluernador, una certesa vítria.
La medusa es desperta, tus, infantil, i em mira.
Ella em dona les gràcies i jo li dic que ho sento, alleugerida.
Em diu que no pateixi i que li ensenyi el món. Després sospira i diu: «I ensenya’m a parlar».
