Foto: Magdalena Roeseler
Té les ulleres de cul de got. Quin vidre més gruixut, mare de déu, com a mínim allà hi ha 18 diòptries. Els ulls es veuen petitíssims i tristos (però potser en veritat els té alegres i vius). I sembla que ni aquestes dues lupes li arreglin la miopia, perquè per llegir els cartells amb les ofertes de viatges de la Renfe allarga el cap endavant, com una estruç. I llavors sembla que tingui el cos dividit en dos: de coll cap avall i de coll cap amunt. Porta una motxilla d'estrelletes blaves penjada a l'esquena i una corona de flors seques al cap. Sembla que s'esforci per ser lletja, de debò. I sí, vist així, podria semblar que la Teresa, als seus 44 anys que en semblen 63, sigui una dona trista, desemparada, invisible enmig de la multitud.
Entra amb la seva mare, de cabells grisos, recollits amb un clip petit a cada costat (que m'apostaria 100 euros que si no els dugués, el cabell el tindria exactament igual: curt i perfectament quiet), com les dones de les telenovel·les de TV3. Prima, es rasca el nas de tant en tant, i sota els ulls li pengen unes ulleres llarguíssimes, com si allà acumulés l'esgotament del 1947 fins al 2018. Porta penjada una bossa negra de pell que agafa amb les dues mans, prou diuen a la tele que a la mínima que et despistes t'ho foten tot i prou que s'ho creu, ella, tot el que diu el Ramon Pellicer. És juny, porta una faldilla que sembla la castanyera, ah, i la seva filla, una jaqueta de llana. Deu ser perquè plou, però una mica exagerades sí que són. Es parlen de prop, però no es miren. La filla, perquè no hi veu, i la mare perquè només fa que mirar de reüll, com desconfiant, els homes i les dones que passen pel seu voltant i que, segons ella, li volen fotre els quartos. Ah, les dues porten menorquines blanques.
Han patit el menyspreu de la gent. La filla per lletja i la mare per vella. Es podria dir que si van per la vida així, que tant els hi fot tot, és perquè ja estan de tornada de tot. S'asseuen a un banc, una amb les cames encreuades i l'altra amb les cames obertes.
Ser lletja està bé perquè ningú et fa cas. Ets invisible. Pots estar empanada mirant un tio guapíssim que ell ni se n'adonarà. Li pots mirar tot: el paquet, els ulls, el nas, la piga del coll. Tens segons o minuts llarguíssims (tot depèn d'ell i dels horaris del seu tren) per imaginar-te què li faries. Tens temps per enamorar-te'n, per fer-li l'amor i per cansar-te'n. Per trencar-li el cor sense que ho sàpiga i buscar-te'n un altre. És igual si tens 44 anys o 71, elles dues ho saben i ho practiquen, amb una discresió compartida, més trobada que buscada.
Es posen al banc de l'estació i pel seu davant passen els nois els homes i els senyors. Els que porten corbata i són seriosos i semblen importants, els que fan pinta de tenir fills i estar estressats, perquè tot d'una s'adonen de com s'han arribat a complicar la vida i llavors s'irriten, els que miren amb neguit el mòbil i et penses que fan coses importants però estan responent un whatsapp a l'amant, el noi de bona planta que cada diumenge ve deu minuts abans –quins llavis que té, oi?–, els guiris d'ulls blau i somriure de noi de Kinder Bueno, ah, l'home de la taquilla que té panxa, però, per simpàtic, té el seu encant. Miren la panoràmica i cadascú pesca el seu home. El seu paradís petit i clandestí. Ella es rasca de tant en tant el nas (a vegades per dins, a vegades per fora), mentre amb la mà dreta agafa fort el bolso de pell on a dins porta 3 euros amb 34 cèntims, i l'altra amb el dit s'apreta fins a no poder les ulleres als ulls, com si així pogués fer zoom. L'una s'imagina que fa pecats enmig de la gent i l'altra, al darrer vagó del tren que ara surt cap a Lleida.
Són les úniques d'aquesta estació boja que no tenen pressa. La mare del bolso es treu un cigarro llarg i prim i bufant, amb uns aires d'elegància que imita d'una pel·lícula d'aquelles en blanc i negre de TV2, mira el sostre ronyós de l'estació i fa veure que fuma. I això vol dir que ja ha acabat. La filla, obedient, s'aixeca. I se'n tornen cap a casa sense saber, aquest diumenge, qui ha fet el viatge més llarg.
"Gent normal" és una secció en què Gemma Ventura Farré retrata les flaqueses que uns i altres tenim.
