Últimament, situacions, pensaments, converses i alguns fils argumentals m’estiren cap a la llengua. I quan jo dic la llengua, és la meva. La.
L’Òscar m’envia un grafiti. És en català. Normalment, els grafitis que m’envien no són en català. Dic del barri. Dic de la ciutat. Quan jo dic la ciutat, és la meva. Penso: els grafitis en català solen ser pintades polítiques. Els grafitis en català són per reivindicar.
A l’interior de l’Eixample, els patis de les escoles, bro, qué dices, tío, ¿en serio?, ja no juguen en català. Observo: les parets del barri, majoritàriament, m’interpel·len en castellà. A una classe X d’un grup Z, una estudiant varsoviana demana educadament a un grup de 13 persones si poden canviar d’idioma perquè acaba d’arribar i, és clar, doncs, ella no el sap. Diuen: el més important és comunicar-se.
Amb la meva companya Jimena, hem tingut una conversa, interessant i complexa, sobre llengua i el panorama teatral català. El meu fill té un nom acabat en ce trencada que, molts, pronuncien k. La meva companya Jimena considera que, al Principat, es programen molts més espectacles en català que no pas en castellà. Que no hi ha cabuda per als catalans que s’expressen genuïnament en castellà. Hi ha teclats que no saben escriure el nom del meu fill. La meva companya Jimena diu que això no pot ser, que les persones que s’expressen genuïnament en castellà haurien de tenir les mateixes oportunitats a Catalunya que les que ho fan en català. Hi ha programes informàtics que no permeten escriure’l, el nom del meu fill.
La meva companya Jimena diu que si no pot desenvolupar el seu treball artístic aquí se n’haurà d’anar a una altra banda. A Espanya, Bolívia, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Perú. Però que, allà, ella no hi viu. Em bescanvien la ç per la c. No hi fa res. És quasi el mateix. ¿És molt greu, si l’hi escric amb essa? La meva companya Jimena diu que se sent obligada a parlar en català en certs espais majoritàriament catalanoparlants; que percep reticències si, quan fa una prova oficial, la demana en castellà. Que això no hauria de ser així. Penso: ¿és possible que nosaltres estiguem discriminant? Dic: No, no ho és. No és el mateix. I sí que és greu. I sí que em fa.
Agraeixo a la meva companya Jimena la conversa. Penso: sovint visc en una bombolla i són frescos, els glops d’altres realitats. Agraeixo a la meva companya Jimena la conversa, delicada i gens senzilla –les llengües maternes són de cotó fluix. I durant una estona, fins i tot crec que empatitzo amb la frustració que explica.
Però la Jimena em parla dels drets de qui té ja drets. I, amb una desigualtat de base, hi ha situacions i circumstàncies que és trampós equiparar. Tinc gairebé tot el pastís, però també vull les cireres. ¿Em dones una part de les teves? És injust que no en pugui menjar!
Penso: tan clar que ho tenim, sovint, amb d’altres col·lectius discriminats i en matèria lingüística, tot es pot “minoritzar”. Penso: els cops en un dia en què algú m’exigeix de canviar d’idioma, sense jo poder-ho triar. Penso: si no puc desenvolupar el meu treball (quin sigui) aquí en català, ¿quina és la banda B on anar? Penso: quan en un entorn que solia ser íntegrament catalanoparlant comença a haver-hi incursions en castellà, ¿les reticències són infundades? ¿O són una bandera vermella que la substitució lingüística no tardarà a escolar-se, també, allà? Penso: ¿qui ha de blindar els nostres drets? ¿L’harmonia idiomàtica (parlem de la cetrencada) per què està a anys llum d’arribar?
Potser és que qui té el privilegi (lingüístic, en aquest cas) ha d’aprendre a cedir espais (ni que sigui una paret, ni que sigui un àmbit cultural). I ens costa, eh, quan tenim el privilegi, deixar anar i renunciar!
En un pati d’una escola Tonis, Peres, Llucs i Jaumes, lo juro bro, pero qué dices, juguen entre ells en castellà. A la classe X del curs Z una professora ha començat a impartir el temari en l’altra llengua cooficial. Potser una estudiant que no és varsoviana (i a risc de semblar maleducada) s’ha atrevit a alçar la mà. Potser ha dit: no em sembla bé, que canviem l’idioma. Potser ha dit: si no és ara i aquí, és molt probable que no existeixi mai i enlloc més aquest curset, en català.
L’Òscar m’envia una pintada i jo us la deixo aquí baix. Direu: no té res a veure amb el tema. Però, almenys, està en català. Perquè costa, eh, també, trobar grafitis en català. I quan n’hi ha, habitualment s’enfaden i s’indignen, es queixen, criden, i fan política.
Em qüestiono tot sovint que parlar hagi de ser lluita. I (us) pregunto: ¿és o no és molt cansat?
"Grafit i paret" és una secció d'Anna Collell en què escriu a partir d’històries que tenen com a punt de partida les guixades que es fan en un espai públic, en una paret o una superfície que no pot ser profanada.
