Al mòbil tinc una llista de les coses que he de fer amb urgència. Deures inajornables que se m’acumulen: revisar la declaració, fer quatre o cinc factures, llegir aquell llibre que he de començar a traduir aviat, fer un informe de lectura, anar a comprar sabates-pijames-mitjons per als meus fills que canvien de talla cada dos per tres, fer trucades, signar contractes, pagar una multa dels pebrots. Però cada vegada que marques una tasca com a feta, n’apareix una altra del no-res. La batalla diària contra la Hidra de la dispersió és èpica, esgotadora, de dimensions mítiques.
A sobre, esclar, a banda de fer de robot eficient complint la feina professional (les traduccions) i familiar (la logística tediosa de les rentadores, els metges, els àpats, els supermercats), has de procurar no abandonar els amics ni la parella i estar present amb els teus fills. I no abandonar-te tampoc a tu mateixa, naturalment. A les tasques professionals se li sumen, doncs, les relacions socials, indispensables per tenir prou forces per continuar amb la batalla diària (en el fons: per sobreviure) i les qüestions existencials, necessàries per evitar la sensació de deriva vital.
I tot això ho has de fer mentre t’ataquen per totes bandes: WhatsApps, correus, trucades i un divorci que encara cueja.
Si fas malabars amb massa pilotes, acabaran totes per terra.
Al llarg dels darrers mesos la meva guerra contra la dispersió s’ha anat intensificant fins a extrems mals de dur, i el resultat és que el temps que em queda per escriure es va reduint fins a límits testimonials. I us he de dir que si escric estic més contenta. Ho necessito. No només això: fa poc m’han donat dues beques per escriure un recull de contes i una novel·la, cosa que em fa molt (però que molt!) feliç i que, alhora, m’obliga a posar-me a treballar de valent per complir els terminis que jo mateixa m’he imposat (en aquest sentit, però, tampoc no pateixo gaire: sé que els compliré, com he complert sempre tots els terminis).
Tot això us ho explico perquè en la meva batalla diària, em veig obligada a abandonar certs fronts, que ara per ara només contribueixen a l’entropia. Alguns fronts me’ls trec de sobre amb molt de gust (aquella Newsletter d’un grup industrial alemany que traduïa cada setmana des de fa quinze anys: au revoir!). Però també em sap greu, perquè alguns fronts m’agraden molt. He abandonat la sobretitulació de Temporada Alta. I ara abandonaré Catorze uns mesos per poder concentrar-me a guanyar el meu Waterloo i sortir-ne victoriosa amb un o dos llibres sota el braç. Me’n moro de ganes.
Però tornaré.
