Redacció
Foto: srgpicker
Sempre m’ha sorprès veure com algú que ha patit alguna mena de discriminació o abús és incapaç de reconèixer la discriminació o els abusos que pateixen els altres. Primer em sorprèn i després m’indigna profundament. M’indigna escoltar Caitlyn Jenner defensant Donald Trump, per exemple. Una dona transexual que ha viscut en pròpia carn els insults, la incomprensió i el dolor d’una transició de gènere no té inconvenient a donar suport a un polític homòfob, xenòfob i de tics feixistes. El mateix em passa amb militants gais del PP, als quals els agafa un atac d’amnèsia selectiva quan se’ls recorda el recurs que el seu partit va presentar davant del Tribunal Constitucional contra la Llei de Matrimoni Igualitari (una llei de la qual ells mateixos, com el propi Javier Maroto, gaudeixen en una justa plenitud de drets). Em passa igual quan conec negres homòfobs. O militants d’esquerra misògins. O dones masclistes. O quan llegeixo articles com aquest.
No tinc el plaer de conèixer el senyor Enric Vila (podria referir-m'hi com “un tal Enric Vila”, tal com ell fa amb mi, però n’hi ha que tenim certa educació), però després de llegir alguns dels seus articles he vist que és un home de profundes conviccions independentistes. Sempre he cregut que la ideologia política té un caràcter intrínsecament moral. De fet, és aquesta condició la que determina el teu vot, de manera més o menys conscient, i les teves idees sobre la distribució de la riquesa, els impostos, els ajuts socials, el model de país, les polítiques d’igualtat, etc. M’agradaria pensar que l’esquerra independentista combrega amb uns valors morals entre els quals hauria de brillar amb llum pròpia el d’igualtat. Tal com defensen les diputades de la CUP, la revolució serà feminista o no serà, però sembla que això el senyor Enric Vila no ho ha acabat d’entendre.
Ja fa temps que ho demostra. Potser un dels seus articles més recordats és el titulat Gais i herbívors, en què lamenta “la decadència del mascle occidental” i el “totalitarisme lasciu de la dona moderna” i afirma que les dones són “un motor de pedanteria i decadència”. Vistos els precedents seria molt demanar, doncs, que el senyor Enric Vila entengui la situació d’indefensió que pateix la dona a la nostra societat heteropatriarcal i a la qual feia referència al meu article a Catorze. No només no ho fa, esclar, sinó que a sobre en fa befa.
La llista de llocs comuns que deixa anar és tan tòpica i reconeixible que fa feredat. No són arguments nous. Són clixés persistents als quals recorren els defensors de l’heteropatriarcat. Passem a analitzar-los. El primer és un clàssic: com que a mi no m’ha passat mai, aquest problema no existeix. De fet, el senyor Enric Vila assegura no haver sentit mai la “pudor de l’heteropatriarcat”, ni a l’ascensor ni a cap altra banda. Per a ell, això són exageracions, naturalment. Les dones (i homes) que ho denunciem tenim la pell massa fina, som “babaus” i/o homosexuals. Justifica la seva ceguesa pel fet que ell no és gai! Es veu que els heterosexuals no poden ser feministes o reconèixer una situació de desigualtat quan la tenen al davant. Si ho fan, són menys homes. En fi.
Tot seguit llegeixo un altre lloc comú del masclista de manual: qualsevol gest cap a la igualtat és castrador. Ja trigaven a sortir els testicles del semental, sempre tan a punt, sempre tan carregats de testosterona: “una cosa és controlar els instints i l’altre és intentar castrar-los, estigmatitzar-los o fugir-ne com del foc per la via d'un perfeccionisme artificial”, diu. És a dir, que el feminisme no és natural. L’ordre de l’univers dicta que l’home ha d’estar per sobre de la dona, esclar. El seu instint sexual és el que determina si és perillós o no que una dona es tanqui en un ascensor amb ell. La tensió sexual que es pot crear sempre és positiva. Tant se val si la dona la desitja o no, això és secundari, ell ni tan sols s’ho planteja. El que compta és que li dicten les seves hormones, la seva crida atàvica del sexe que (un altre tòpic tronat) és “el motor més creatiu i subversiu de tota civilització”.
Abans de tot plegat, però, el senyor Enric Vila descriu el seu encontre habitual amb una veïna més jove que no només no evita ficar-se a l’ascensor amb ell, sinó que el mira “amb aquell somriure diabòlic de lolita que podria dominar-lo amb un sol gest”. En una sola frase sexualitza i infantilitza una dona adulta i se les manega per convertir-se ell en víctima del seu abús. Dit ras i curt, la frase en qüestió em recorda les justificacions dels capellans pedòfils que asseguren que alguns nens els provoquen sexualment. En definitiva, que ell mateix es retrata.
Per acabar, un últim apunt sobre la menció, com qui no vol la cosa, del meu perfil d’Instagram. Amb un clar afany de destruir els meus arguments abans d’exposar-los, el senyor Enric Vila cita com a únic currículum de la meva persona el fet que sóc dramaturg i que tinc un Instagram “dedicat a homenatjar els músculs del meu cos”. L’estratègia és d’una baixesa que no em sorprèn i evidencia, de nou, el seu masclisme i homofòbia. Els atacs sobre l’aspecte físic d’algú són una arma tradicional de l’heteropatriarcat. Les nostres dones polítiques, des d’Inés Arrimadas fins a Leire Pajín, des d’Anna Gabriel fins a Andrea Levy, han hagut de suportar comentaris sobre els seus escots, la seva talla, el seu pentinat, el seu to de veu o els seus llavis, en un intent futil de menystenir els seus arguments. Hi ha alguna cosa d’això en el fet que Enric Vila trobi adient criticar que quan sóc a la platja em faci fotos en banyador i que, oh horror!, em quedi bé perquè faig esport amb assiduïtat. De cop i volta, Enric Vila pretén fer desaparèixer els estudis universitaris, els llibres publicats, les obres de teatre estrenades, els premis rebuts, els articles escrits, els guions produïts i mitja vida dedicada a l’escriptura sota el seu dit acusador de frivolitat. Tapa’t! Sobretot tapa’t! O no et prendran seriosament! Quants cops ha hagut d’escoltar això la dona? Si vas amb aquest escot, no et miraran a la cara. Si portes aquesta faldilla, es pensaran que ets una puta. Si vas vestida així és que estàs buscant guerra. Si em mires amb el teu somriure de Lolita, no em puc controlar. Si entres a l’ascensor amb mi, estàs desitjant que et foti mà. Si camines sola pel carrer, no et queixis si algú et viola.
No deixem de criticar els fatxes d’Intereconomía i la Cope, els sermons dels bisbes de tuf nacional-catòlic i els tics franquistes de la dreta més rància, però gent com el senyor Enric Vila no són gaire diferents. De fet, quan parlen de la dona són calcats. Suposo que a Madrid tenen la seva caverna, però aquí tenim la nostra. Quan els mascles es donen la mà, tant se val de quina terra siguin. Ja és trist que algú que desitja un nou país el vulgui fundar sobre uns fonaments tan rònecs, foscos i malauradament sòlids com els que sostenen la creu del Valle de los Caídos.
