Foto: Joan Sorolla
Em desperten de la migdiada les notícies del terror a Barcelona, a tocar de casa. Les xarxes ja en van plenes, hi ha de tot: por, planys, informacions contrastades i sense contrastar, mostres de condol, missatges oficials reclamant calma i ajuda, recomanacions dels mossos ignorades perquè un amic d'un amic m'ha dit (sempre hi ha un amic d'un amic), vergonyosos afanys de protagonisme i merda (sempre hi ha merda).
Em sorprèn la fredor estranya amb què rebo la notícia; m'impacta, esclar, però és un impacte fred que fa més mal al cos que a l'ànima, com si l'ànima ja l'estigués esperant, el cop, des de fa temps, i s'hagués anat preparant. Em sorprèn, però, que pugui estar preparat per entomar un cop així. I m'espanta.
Ahir a la nit, davant d'un petit desastre que ara resulta ridícul –i que probablement aleshores ja ho era– em deia, precisament i paradoxal, que feia encara més mal perquè ja es veia venir des de feia anys, i no havíem fet res per evitar-ho. Aquí deu estar la diferència, em dic ara, contra aquest terror no s'hi por fer res; o, més ben dit, ja es fa tot el que es pot però el terror sempre troba l'escletxa per on escolar-se com un llot viscós i repugnant. Quan un camió o una furgoneta es poden convertir en armes mortals, és molt difícil fer-hi més.
És això, em repeteixo, el meu fatalisme que no descansa mai i treu el seu cap fosc d'ocellot de mal averany, fidel, després de cada catàstrofe.
Però hi ha alguna cosa més. Hi ha una crosta. I si hi ha una crosta és que abans hi va haver una ferida. I sí, no em costa gaire trobar-la, una ferida oberta fa anys. Perquè els morts de Barcelona ja s'havien mort abans a Niça, a Berlín, a Estocolm, a París, a Londres, a Madrid, a Nova York. I m'entren a casa cada nit, travessant la pantalla del televisor, des de Síria, Sierra Leone, des de les aigües del Mediterrani o des d'un hospital infantil de l'Índia. I la ferida mai no es tanca del tot, però a poc a poc va cicatritzant, i cada cop fa menys mal. És trist. És una merda.
La meva filla de 15 anys s'acaba de despertar de la migdiada i, amb poques paraules –no calen gaires detalls per relatar el terror–, li explico el que ha passat. Es queda parada i comença a plorar. És un plor serè però fons, indeturable. Sa mare l'abraça i jo me la miro, commogut, i envejo aquell plor.
