Ara mateix, mentre treballo amb la salvífica banda sonora de la pluja contra les teules de casa meva, un cargolí ha aparegut a la finestra. No deu fer més d’un centímetre, sembla una miniatura per a una maqueta. En tinc un de ceràmica de la mateixa mida i el poso cada any al pessebre. Juraria que el cargolí està immòbil, parant la pluja, de manera que torno la vista al monitor, però al cap de cinc minuts veig que ha avançat una mica més cap a mi en una mena de maniobra d’assetjament clandestí. O potser estem jugant a un dos tres pica paret. Li faig una foto i la penjo a Twitter.
De petita m’agradava mirar-me els cargols. A l’estiu, quan plovia molt, la meva cosina i jo ens avorríem tant que no teníem altra feina que sortir al patí i perseguir cargols. Ens meravellava el moviment extraterrestre del que llavors ens pensàvem que eren les antenes, així que esperàvem que la víctima de torn les estirés al màxim. Llavors les tocàvem amb la punta de l’índex imitant el Déu de la Capella Sixtina allargant-se cap a la mà humana i observàvem com es replegaven amb una barreja de fàstic i fascinació. No va ser fins dècades més tard que vaig saber que allò no eren les antenes, sinó els ulls dels cargols i que, per tant, m’havia passat la vida fotent el dit a l’ull a un exèrcit de gastròpodes. Vaig ser una torturadora sense saber-ho. Temo que de vegades em passi el mateix amb les persones. Fet i fet, no devem ser gaire diferents: segur que si fes una mica de recerca descobriria que compartim el 99% de l’ADN o alguna cosa semblant. Així que potser de vegades pretenc fer una carícia, un afalac, una broma, i resulta que el que faig és trepitjar l’ull de poll d’algun congènere. També a mi m’han obligat en alguna ocasió a cargolar-me dins la meva closca, i segur que no sempre ha sigut per maldat ni per malícia, potser simplement han confós els meus complexos i les meves pors per antenes o impostures. Una cosa, però, és clara: tantes observacions de cargols no em van servir per aprendre a retirar-me amb elegància davant del malparits que em fiquen el dit a l’ull per diversió.
A Barcelona, si més no als llocs que jo freqüento, els cargols no tenen closca ni banyes, sinó només una rosca més o menys llarga i una fenedura al cap per encaixar-hi la cabota del tornavís i collar-los. Però també aquests em porten problemes. Fa un parell d’anys, les meves intencions de foradar una paret per cargolar-hi una lleixa em van descobrir que la paret tenia un secret. Va ser perillós descobrir-ho perquè la paret va escopir el trepant, la punta del qual estava al roig, i de miracle que no em va quedar la cama com un colador. Com que no tinc ni fava de trepants ni de parets, em vaig sentir molt inútil: ¿tan estúpida era que no sabia ni fer un coi de forat a la paret? Al cap d’un temps, un manetes va intentar la mateixa gesta que jo i em va anunciar que a l’ànima d’aquella paret hi havia una placa o una biga d’acer (¿o va dir de ferro?). Vet aquí per què no s’hi podien fer forats amb un trepant d’estar per casa. Així doncs, la meva incapacitat no era tal incapacitat, sinó un miratge, un equívoc. Això de la biga d’acer és exactament el que també em passa amb algunes persones en les quals m’agradaria instal·lar-hi la lleixa de la meva amistat. Algunes parets, ara ho sé, són impenetrables i insistir-hi només porta a més fracassos o a possibles lesions per emocions incandescents. No els critico: al capdavall, si allà dins hi ha una estructura d’acer és per assegurar-se que l’edifici no caigui sencer. Més val això que acabar enterrat sota les runes d’un existència aluminòsica.
Escric això i el cargol encara m’observa des de l’altra banda del vidre de la finestra. Potser l’encurioseixen aquestes parpelles que no paro d’obrir i tancar sense ni adonar-me’n. Segurament, si pogués, em ficaria la closca a l’ull i contemplaria amb fascinació i fàstic l’esbatec de les meves pestanyes pentinant l’aire, el paper bíblia de les parpelles arrugant-se, la formació prodigiosa d’una protollàgrima. Em sembla que també això meu amb els cargols de tota mena —banyuts, roscats o de carn i sang— no és més que una immensa curiositat i un interès genuí per entendre el món i les persones que m’envolten.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
