Havia escollit un tema per aquest article i l’he hagut de posposar perquè ara mateix l’emprenyada que duc a sobre no em permet pensar en res més ni escriure sobre res més que el motiu de l’emprenyada: cobrar. Cobrar és una de les poques coses que es produeix de manera idèntica (i enfurismadora) en les meves dues vides, rural i urbana, i potser per això mateix val la pena que hi dediqui una peça.
Per a les persones físiques —disculpeu que empri la terminologia dels opressors que ens volen fer creure que les persones jurídiques són persones, quan en realitat són màquines d’abús i explotació—, per a les persones físiques, deia, cobrar i pagar són antònims no només perquè un verb indica que es reben diners i l’altre que es desembossen, sinó sobretot perquè les condicions en què es porten a terme les transaccions són també radicalment (injustament) (tocapebrotísticament) (quinesganesdecremarhototísticament) oposades. Us en donaré un parell d’exemples.
El primer: els pagaments sempre es fan en el moment de rebre el bé o servei. Jo vaig al supermercat i pago abans de marxar cap a casa amb l’Ariel i les llenties i les bosses de Fritos i el crèdit de la targeta al límit. Faig arreglar les bicis i la segadora, i el senyor del taller, tan bon punt me les ha deixat a casa, m’apunta amb el datàfon i em deixa plomada. El conductor que em porta les bombones industrials de propà no marxa sense que li hagi donat els més de 200 euros que em costa la broma cada vegada. Això quan no t’ho fan pagar abans, esclar, cosa que passa prou sovint. Fa uns dies vaig comprar entrades per a un concert del juny de 2025; ja les he pagades i ara em toca esperar més d’un any per poder gaudir-les. ¿Us imagineu cobrar una feina un anys abans de fer-la? També he comprat un bitllet d’avió per al meu fill i l’he pagat mig any abans que l’avió s’enlairi. I així amb un munt de coses.
Els cobraments, però, no van així. Els assalariats cobren el sou a pilota passada, és a dir, a final de mes. Tu primer treballa, i encabat ja et pagaré (i si pel camí faig fallida, et fots). Els autònoms no cobren a pilota passada. Els autònoms cobren quan fa mesos que el partit s’ha acabat i ja ningú ni se’n recorda. ¿Pilota? ¿Quina pilota?
Segon exemple: els requisits. A l’hora de pagar, les persones físiques, és a dir, les persones de veritat fetes de carn i ossos i sang i de lloguers que cal abonar puntualment i de fills per alimentar i d’extraescolars per sufragar, i també de llàgrimes d’impotència, les persones de veritat, doncs, a l’hora de pagar tenen el dret de demanar un tiquet o com a molt una factura (si bé, en alguns llocs, tot seran males i cares i esperes per aconseguir una factureta).
A l’hora de cobrar, en canvi, la cosa no és tan simple: qualsevol ingrés ha de ser escrupolosament documentat. Si ta germana et vol regalar mil euros perquè li ha tocat la loteria, alerta, que això és una donació i exigeix el pagament d’un impost i la presentació de tot de paperassa. ¿Que vols cobrar una herència? Doncs tres setmanes tirant molt curt, i a pagar per poder cobrar, esclar. I si pretens que et pagui una administració, ja et pots preparar per fer factures electròniques, omplir formularis rupestres d’alta de proveïdors o que et facin anar al teu banc perquè t’hi posin un segell. Riu-te’n de les peregrinacions a Lourdes. Els autònoms,com sempre, llepen de mala manera: hores i hores invertides cada any en complir les mil i una formalitats perquè després les «persones» jurídiques, és a dir, les «persones» fetes d’estatuts i missions empresarials i escales i despatxos i buròcrates que fan burilles, les «persones» fetes de comptes de pèrdues i guanys i balanços i departaments o de funcionaris i lleis i protocols, ai, que em perdo, deia que l’autònom fa servilment tot el que aquestes no-persones li demanen, humiliat gairebé, i ho fa només perquè té aquesta dèria frívola de voler cobrar, i llavors aquestes «persones» decideixen que li pagaran quan els surti de la punta de la fava empresarial o funcionarial. Al cap de trenta dies, en el millor dels casos. Al cap de seixanta dies, la majoria. Al cap de sis mesos o més en d’altres. Cosa que implica que a l’autònom li tocarà pagar un IVA que encara no ha cobrat. A més, tant li fot que sigui aquests terminis siguin il·legals. La mateixa administració que ha dictat la llei que estipula que el termini màxim de pagament són seixanta dies és la primera que acaba pagant a deshora.
I d’aquí ve precisament l’emprenyada d’avui, quan una diputació d’una província espanyola m’ha enviat un paperet perquè li signi, on de passada diu que em pagaran al setembre per una feina que els vaig entregar al febrer (i que vaig fer al gener, esclar). Quina coi de mania que tenim de voler cobrar.
Així que a la merda el meu tema de la quinzena sobre la meva doble vida, perquè el cobrar afecta totes les vides. Ves que no acabi tenint una triple vida per intentar buscar justícia o venjança per tota la porqueria que hem de suportar. Podria escriure amb pseudònim i explicar-vos totes les putades que els faria als que ens tenen sotmesos i humiliats. M’ho rumiaré.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
