Ja ha arribat de ple la primavera i no he podat ni la pomera ni les figueres. No és el primer any que em passa. Tampoc no serà l’últim. Els tres arbres estan carregats de branques; algunes s’arrosseguen llastimosament per terra. Els volia podar, però no he trobat el moment. I ara, malgrat el vigor de la florida de la pomera, me’n penedeixo.
Quan vaig cap a La Bisbal, però, passo de llarg els plataners de Corçà. Els han tallat les branques tan curtes i són tan blanques que semblen mans mortes i colossals emergint de la terra, esquelets de titans que ressusciten. I llavors recordo uns plàtans que vaig veure l’any passat anant cap a Lleida: ni un dit no els havien deixat, ni una branca, eren tots ells un monyó d’escorça. ¿Hauran sobreviscut?
Podar és important, diuen, perquè després les plantes creixen més esponeroses i fortes. En efecte, un any que vaig complir el meu deure, em van sortir unes figaflors enormes. Podar és l’acció radical de tallar branques sanes. I això sempre fa por. Si no ho fas bé o et passes, l’arbre pot acabar malalt o mort.
A Barcelona no tinc arbres per podar, però sovint m’oblido de podar-me a mi mateixa. Per sort, les feines broten i proliferen, i soc prou afortunada per poder escollir una mica, però l’economia i la por inherent a la vida d’autònom fa que sempre acabi acceptant massa encàrrecs. De vegades, convé tallar alguna branca del teu món, perquè és l’única manera de garantir que una altra creixi prou forta i sòlida. Així que aquests últims mesos he declinat dues propostes que podien ser interessants, però que crec que a llarg termini m’haurien afeblit. No cal dir que cap de les dues no m’hauria tret gens ni mica de pobra. M’ho miro ara i penso que potser també hauria d’haver tallat de soca-rel un parell de cosetes més que em tindran una temporada entretinguda. Que difícil saber quines branques convé tallar i quines branques convé potenciar, entendre com aconseguir l’equilibri de l’arbre.
També és recomanable fer la poda digital. Per exemple, dedicar una estona en algun moment de l’any a donar-se de baixa de tots aquells correus que no vols rebre i que només són noses a la safata d’entrada del correu. O fer una repassada al mòbil i abandonar feliçment grups de WhatsApp i aplicacions estúpides que et fan perdre el temps perquè disparen contra el teu tedi.
Després hi ha la poda general. A mesura que anem vivint, anem acumulant branques i empelts (alguns de reeixits, altres de fracassats). Acumulem feines, aficions, amics, parelles, fills, germans, ties, cases, cotxes, vida social, animals de companyia, viatges, pares que caminen cap a la mort. ¿Una sola vida té realment espai perquè tot floreixi prou esponerós? ¿Tenim temps per a tot? ¿Ens hi cap un altre amic, una altra feina, un altre fill, un altre amor, un altre gat al jardí del nostre temps? ¿Alimentant massa branques estem comprometent el creixement sa de la planta?
Em pregunto aquestes coses i llavors agafo les tisores de podar i començo a carregar-me ramificacions de la meva vida. Les que veig més resseques, txac! Les que desequilibren l’arbre i posen en perill la verticalitat, txac! (I em ve al cap aquella preciositat d’alzina immensa que creixia en un pendent a l’entrada del poble i un dia va caure amb un vendaval. Nota mental: no posar arrels a terrenys poc convenients.) Les que estan hipertrofiades i vampiritzen massa recursos, txac! Les que estan malmeses, txac! Les que tenen paràsits, txac! De tant en tant m’ho miro de lluny per fer-me una composició de lloc i m’adono d’una branca que despunta aquí o allà. O que en una banda he buidat massa poc. I tornem-hi. Txac, txac, txac.
I mentre podo, tinc por. En part, d’equivocar-me; podria tallar la branca que no toca i acabar morta, malalta, parasitada, desequilibrada cap alguna banda. Però sobretot tinc por d’excedir-me en la poda i que un cop enllestida la feina només quedi de mi un gran monyó o una mà esquelètica que vol ressuscitar de sota terra i que ja no tornarà a brotar mai més.
