Aquests dies he llegit notícies sobre la plaga de paneroles a Barcelona. Paneroles, quina paraula. Sempre m’ha semblat que no sona prou repugnant; deu seu cosa del sufix -ol/-ola, que típicament es fa servir per marcar un diminutiu o donar valor afectiu: farmaciola, bestiola, rierol, fullola, esglesiola, estanyol, fillol… ¿Es pot saber com encaixa aquí panerola? La lògica lingüística m’empeny a pensar que una panerola és una panera petita, no pas un animal fastigós d’antenes llargues que fa pudor de claveguera quan l’aixafes. Confesso que de vegades escric cucaratxa, perquè sona més repulsiu. Serà que tot el que té a veure amb el castellà sempre em sona una mica més desagradable.
Reflex condicionat, etcètera.
Ara bé, això de l’estiu i la plaga de paneroles no és pas res nou ni noticiable. Fa dècades que amb la calor arriba la invasió. Si més no, a Barcelona. Per exemple, al meu carrer. Si hi passes ben entrada la nit, és impossible que no en vegis cap. De vegades n’hi ha tantes que sembla que estiguin organitzant una desfilada o una conxorxa. Després, obro el portal del meu edifici i ja sé que al passadís d’entrada n’hi haurà alguna assetjant en la penombra. Em sento com Indiana Jones a la gruta de l’Arca Perduda. Abans de posar-hi un peu, observo fins que veig on s’amaga i si tinc ocasió i valor, l’aixafo. Quin fàstic.
Al camp no n’hi trobo, de paneroles. De tant en tant sí que apareix algun escarabat negre que es mou amb pas lent i elegant pel garatge, com si caminés a càmera lenta sobre uns talons d’agulla diminuts. També tenim mosques, mosquits, formigues que s’esmunyen a dins dels armaris i avancen en filera pel marbre de la cuina, o vespers que se t’instal·len on menys t’ho esperes: a dins de la bústia, en un fanal trencat, en un angle de la teulada. Llavors, fins l’acte més rutinari —recollir el correu, penjar la roba— es converteix en una temeritat. Altre cop has de fer sortir l’Indiana Jones que portes a dins. Al cap d’un temps agafes traça a carregar-te’ls d’un cop d’escombra, al vespre, quan totes les vespes dormen tendrament dins les seves cel·les.
A l’estiu, però, la diferència més gran entre camp i ciutat no són els insectes. Hi ha plagues més importants. És just en aquesta època de l’any quan es fa palès que camp i ciutat són complementaris, o almenys el camp empordanès. Sant Joan és el tret de sortida. Després, comença l’evacuació. Com si fos una banyera a la qual li haguessin tret el tap per desaiguar, Barcelona es va buidant d’oriünds fins que arriba la segona setmana d’agost, moment en què s’ha convertit en una ciutat abandonada sortida d’un futur distòpic: comerços tancats, exèrcits de paneroles i rates ensenyorint-se de les nits urbanes, una calor que esclafa, la plaga de turistes desorientats que pul·lulen com zombis entre la Casa Batlló i les paelles plastificades de Rambla Catalunya. Fins i tot hi ha lloc per aparcar, la qual cosa és un senyal inequívoc d’alguna anomalia apocalíptica. Això sí, sempre hi ha una petita resistència d’aborígens que es concentren a les Festes de Gràcia per cridar que la ciutat no és morta, i per emborratxar-se també, perquè no hi ha altra manera de poder suportar els turistes que ronden pels carrers decorats amb la mà al gallet del mòbil, sempre a punt per disparar-se una selfie.
I exactament al mateix ritme que Barcelona es va buidant, l’Empordà es va omplint de Cayennes i Teslas, de camises de lli (blanques, si pot ser), de cabassos de palla i ullerotes de sol de mil euros, de kaftans i altres peces de vestir impronunciables, de restaurants amb overbooking (has reservat taula, però hauràs d’esperar mitja hora o més), de rostisseries que acaben els pollastres abans de les dotze del migdia, de festivals de música nocturns (la camisa blanca de lli obligatòria), de pobles que es queden sense xarxa mòbil perquè les antenes no donen prou de si. És ara quan cases que s’han passat tot l’any tancades s’obren perquè els seus propietaris hi passin dues setmanetes (s’ha de dir així, en diminutiu, setmanetes, que queda més cuqui) o perquè estan llogades en mode «només segona residència»; s’obren les cases que els que viuen tot l’any a l’Empordà necessitarien i no tenen; trobar una casa decent de lloguer per viure-hi és Missió Impossible: ni l’Ethan Hunt tindria collons de trobar-ne una en menys d’un any.
A l’estiu més que en cap altra època, l’Empordà i Barcelona són inversament proporcionals. Són els contraris que es complementen i, mal que els pesi, es necessiten: a uns els cal la injecció econòmica barcelonina, als altres l’oxigen i l’espai empordanès. Quins contrastos, quines contradiccions. Llegeixo que la darrera de Pixar va sobre una noia de foc i un noi d’aigua que s’enamoren. Diuen que és un fiasco. Però, ves, la realitat no és una pel·lícula. No som IndianaJones ni EthanHunts, per més que complim missions immobiliàries impossibles i travessem carrers que semblen la gruta de l’Arca Perduda, i com que, per sort o per desgràcia, la realitat no és una ficció, fins i tot podria ser que Gregor Samsa no es convertís en una panerola. Devia marxar a l’Empordà sense avisar sa mare, i quan la pobra dona es va trobar una panerola estiuejant al llit del seu fill, es va muntar una pel·lícula.
Pel·lícula, dic. Anar al cine a l’estiu i endur-se un jersei per no pelar-s’hi de fred amb l’aire condicionat a tota castanya. Contrastos i coses sense sentit arreu. Ara recordo que avui estrenen Oppenheimer. Potser val més que deixi aquí les analogies cinematogràfiques.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
