Vaig començar a fumar als 14. Durant lustres vaig ser una fumadora. Una gran fumadora.
Vaig deixar-ho als 29. Durant lustres vaig ser una no fumadora. Una gran no fumadora.
Ara visc en la intermitència. En una gran intermitència.
Mentre soc a La Pera, amb els meus fills, no fumo. En part per convence’m que no fumar és fàcil. En part, per creure’m que soc una mica més a prop de tornar-ho a deixar del tot. En part, perquè vaig fer un pacte amb ells: per cada cigarro que em fumés estant amb ells els havia de pagar un euro a cadascun. I tinc tres fills. La ruïna hauria sigut imminent. En canvi, quan soc a Barcelona, sense menors a càrrec, torno a fumar (sobretot si em bec una copa de vi). Quin fàstic.
La veritat és que el tabac és una de les drogues més absurdes que se m’acuden. Amb la marihuana, et perjudiques la salut però se t’obren portes mentals. Amb la cocaïna, et trinxes el cervell, però et dona una (falsa i perillosa) seguretat i sensació de control. Amb l’heroïna, flirteges amb la mort, però experimentes un plaer bestial. Això diuen. Fins i tot amb les drogues legals hi ha algun benefici. Amb l’alcohol et desinhibeixes. Amb el cafè guanyes en rendiment. Amb el sucre gaudeixes del sabor. No vull pas minimitzar els efectes perniciosos de les drogues: totes són nocives, moltes són perilloses, algunes són letals. Però: ¿i el tabac? El tabac no et dona res a canvi: ni eufòria ni plaer ni seguretat ni desinhibició. Només mal alè i insuficiència respiratòria. El tabac és la droga pura. Quan fumem no perseguim aconseguir l’efecte que ens provoca sinó només fer callar la dependència física que nosaltres mateixos ens hem provocat (i quan la saciem ens dona serenitat). Els fumadors fem pudor i ens cansem en pujar escales i ens podrim els pulmons i les artèries i juguem amb la mort i vivim sotmesos a la tirania de buscar espais i moments per fumar. En definitiva, que els fumadors som imbècils rematats.
Rumiant en tot això, m’ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure al segle passat:Smoking/No Smoking, d’Alain Resnais. Bé, una pel·lícula no, perquè són dues pel·lícules que s’han de veure consecutivament (o fins i tot: en paral·lel). En una d’elles, la protagonista decideix fumar-se un cigarro mentre neteja el pati de casa seva. En l’altra, no se’l fuma. A partir d’aquí es desenvolupen dues pel·lícules diferents amb el mateix punt de partida. Fumar o no fumar canviarà la vida de la Celia Teasdale i dels que l’envolten. Smoking/No Smoking parla de la imprevisibilitat i de com petites decisions intranscendents poden capgirar el rumb de les nostres vides.
En definitiva, la vida com un diagrama de flux que ofereix diversos camins a cada cruïlla. Però, marededeu, n’hi ha tantes, tantíssimes, de cruïlles! Cada petita decisió que prenem pot acabar en un fracàs. ¿I si cedeixo al desig de baixar a comprar-me unes ulleres de xocolata i llavors m’atropella un camió? ¿I si no cedir, impedeix que conegui casualment una persona que seria cabdal en la meva vida? Pot semblar inquietant, però en el fons és tranquil·litzador. Perquè entendre que no tenim el control de res, que no tenim ni idea de les conseqüències de les nostres decisions, que estem sotmesos al totalitarisme de les casualitats, ens desculpabilitza. D’alguna manera ens treu responsabilitat sobre les nostres vides i treu pes a casa decisió, sigui petita o gran. Diria que cada dia crec menys en la racionalització i més en la intuïció, que no és més que un automatisme del raciocini.
La imprevisibilitat, a més, és esperançadora: fins i tot quan la catàstrofe sembla assegurada, sempre pot passar alguna cosa que faci un cop sobtat de timó. L’esperança no és l’últim que és perd. L’esperança és un concepte probabilístic amb fonaments científics, estadístics, certs.
Ara, doncs, potser sortiré al balcó a fumar-me un cigarro. I potser des de fora no sentiré que m’he deixat el fogó encès i que alguna cosa s’està socarrimant; se’m cremarà la cuina i per fi faré les obres que fa anys que posposo. I entre pipada i pipada potser veuré un suïcida i el convenceré de no tirar-se daltabaix. I potser em caurà una pinça al cap de la veïna de sota i parlaré amb ella per primer cop i ens farem amigues. I potser contemplant l’estesa d’antenes sobre els terrats tindré una idea formidable per escriure una novel·la que es traduirà a vint llengües. Tot i que qui sap, al final potser m’estic de fumar-me aquest cigarro i apago l’incendi de la cuina (i continuo anys amb la cuina antiga i bruta que tinc ara) i sento la sirena de l’ambulància que ve a recollir el suïcida i continuo sense saber com es diu la veïna i escric una novel·la que serà un fracàs perquè li faltarà la inspiració de les antenes dels terrats.
Ja ho veieu: només em vull convèncer que és millor que surti a fumar. Droga pura.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
