La meva ment té un joc macabre: juga a matar-me. De vegades, quan estic ofuscada o trista o esgotada de tot, el meu cap imagina morts accidentals. Insisteixo: no soc jo que ho penso, no tinc cap intenció de suïcidar-me. Cap ni una. És el meu cap que ho fa tot sol; de cop m’assalten imatges de mort.
Per exemple, estic esperant per creuar el carrer i em veig ensopegant en el precís moment que passa un autobús; i crac, ja tinc el crani esberlat sota la roda. Passo pel túnel d’una bastida i veig com l’estructura s’ensorra al meu damunt i em quedo esclafada i retorçuda sota el garbuix d’alumini. Pujo a l’ascensor i en arribar a la planta desena, visualitzo els cables trencant-se, els mecanismes de fre d’emergència fallant, i jo i ascensor precipitant-nos avall pel pou; gairebé noto l’angúnia de la velocitat a la panxa (jo, que no suporto ni la més infantil de les muntanyes russes). Si decideixo passar de l’ascensor i enfilar les escales, sempre puc entrebancar-me i rodolar enrere per acabar desnucada, feta un manyoc de carn i ossos, a peu d’escala. Si entro al metro, perdo l’equilibri i caic a la via quan arriba el comboi; acabo trossejada. Quan em fico al llit, la cosa no millora: tinc un ventilador de sostre i m’assalta la imatge improbable del meu cos penjant de cap per avall en una de les aspes; l’aparell es posa a girar i vaig picant amb el cap contra les parets, contra l’armari; queda tot ensangonat i fet un fàstic. Fa mil anys, quan vivia amb els pares en un dotzè, de vegades sortia al balcó i em veia caient avall sense voler.
Encara que marxi de Barcelona i me’n vagi a pagès, on no tinc semàfors ni ascensors ni escales ni ventiladors de sostre, la cosa no millora. Al camí de casa hi ha un roure immens amb el tronc mig tort. Abans n’hi havia dos: un va caure un dia de tempesta. També aquest podria caure. Passo pel costat amb el cotxe en l’instant que es desploma. El sostre del meu Dacia cedeix com si fos de mantega. Si plou, m’arrossega un esllavissament com el de fa uns anys —quan encara plovia: quins temps!—, que ens va deixar uns quants dies mig aïllats. Quan es fa fosc, un senglar pot sortir de qualsevol matoll i envestir-te o aturar-se al mig de la calçada i provocar un accident (faig voltes de campana pels camps llaurats). Millor quedar-se a casa potser. La llar de foc crema. Em veig ficant els braços a dins del munt de cendres i brases, o enfonsant-hi la cara. O un llamp que entra per la xemeneia i em calcina (els corrents d’aire criden els llamps).
Jo, que fa temps que convisc amb aquesta mena d’imatges, crec que en realitat m’ajuden, gairebé com si fos un remei homeopàtic per tractar l’estrès emocional: combatre el mal amb petites dosis del mateix mal. Igual que les pel·lícules de terror empetiteixen les petites pors amb què convivim, insignificants al costat de les cinematogràfiques, les imatges de mort empetiteixen el desig de morir. Bé, és una teoria. De vegades, les imatges no són de mort sinó de destrucció o d’agressivitat injustificada: em veig destrossant els mobles, trinxant la tele, petant el mirall, arrencant els llums, hostiant algú o clavant-li agulles entre l’ungla i la carn. Ves si ara descobrirem que soc una psicòpata. Jo crec que el fet que el meu cap s’abandoni a fantasies violentes em converteix en una persona més pacífica i m’ajuda a no defallir, a no abandonar-me al desànim i la mort en vida. M’allibera. M’apaivaga. És una vàlvula. Hi ha psicòlegs que en tot plegat hi veuen indicis funestos; altres et diuen que és normal, que molta gent veu imatges de mort, que és una manera natural i efectiva de combatre l’ansietat (potser el que és anòmal no són les imatges de mort, sinó confessar-les), i que el que importa és la freqüència amb què apareixen. En definitiva, el que deia la iaia: que totes les masses piquen.
Però no us penseu, també hi ha dies que m’assalten d’improvís imatges de futurs brillants, d’amors lluminosos i vincles indestructibles. I ara, si em disculpeu, vaig a electrocutar-me amb el forn.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
