Confesso que quan em vaig traslladar a viure al camp, al principi el ritme em desesperava. El semàfor es posava verd i el conductor del davant tardava uns mil·lisegons massa a arrencar. Anava al forn i la dependenta m’atenia amb una catxassa exasperant malgrat la cua que es formava. Si feia tràmits a l’Ajuntament, no tenien cap pressa. Des de la meva perspectiva urbana, cega i accelerada, tot em semblava excessivament calmós.
I sí, en efecte, el món rural és més lent. La causa no és, diria, que els que viuen a poble tinguin més saviesa espiritual. La causa és una altra: la inèrcia. M’explico.
Ara mateix, mentre llegeixes aquest article, la Terra està girant sobre si mateixa a uns 1.670 km/h i, al mateix temps, al voltant del sol a uns 107.000 km/h (a aquesta velocitat tardaríem mig minut a anar de Barcelona a París). Ja ho veus, mentre seus i llegeixes pensant-te que estàs quiet, resulta que avances per l’espai sobre un cos que es desplaça a 86 vegades la velocitat del so. La meva teoria és que passa el mateix amb la rapidesa de la ciutat i la lentitud del camp.
La ciutat té un ritme accelerat i quan hi vius, sense adonar-te’n t’adaptes al tempo de la vida urbana. Als semàfors arrenques amb ànsia. Al forn et despatxen amb una eficiència gairebé impertinent. A l’Ajuntament se’t volen treure de sobre com abans millor. I si és així, no és pas per una voluntat d’eficàcia i optimització, sinó perquè a ciutat el ritme és aquest i si no avances al pas t’atropellen. És l’efecte estampida: no anar a la mateixa velocitat que els del teu voltant pot ser mortal. O la fuetada cervical: si vas en un món a tota velocitat, no intentis frenar de cop.
Al món rural, és ben a l’inrevés. Si et poses a córrer massa et quedes sol, cosa que tampoc té gaire bon pronòstic (ja sabem que l’home és un animal social i necessita la manada per sobreviure i matar els mamuts del capitalisme). Per tant, el fet que els habitants de cada lloc vagin a un ritme diferent té alguna cosa d’inèrcia involuntària. Com una gota d’aigua que baixa per un riu: la gota no decideix a quina velocitat baixa el riu, simplement se suma al corrent que l’envolta.
La qüestió, però, és per què el ritme de la ciutat i el del camp han acabat sent tan diferents, per què han agafat aquesta inèrcia de la qual és tan difícil escapar. Segur que hi ha molts factors que ho expliquen, però per a mi n’hi ha dos que destaquen.
El primer són els diners. Estudiàvem a l’institut que velocitat és igual a espai partit per temps. I resulta que en el món on vivim el temps és igual a diners. Quan ve el lampista a casa, suo amb cada segon que passa mentre fa la seva màgia perquè el vàter deixi de perdre. Cada segon seu em costa un cèntim i escaig. Quan porto el cotxe al mecànic, igual: tres minuts explicant-li què li passa al cotxe em surten a dos euros i mig. Això és igual a tot arreu, però a ciutat la vida és més cara. Per exemple, el preu (impagable) de l’habitatge (¿quan deixaran d’expulsar-nos de les nostres ciutats a canvi de creueristes repugnants que compren a Fendi i companyia?). Per exemple, la necessitat de llogar una plaça d’aparcament. Per exemple, el que val una birra i unes olives al bar de la cantonada.
A més, a ciutat es gasta més, perquè surts a fer qualsevol encàrrec i el comerç t’assalta a cada racó. Ai, que havia de comprar un llenço, recordes camí de la farmàcia. Ai, mira quin vestit més xulo. Ai, que la botiga de tes ven unes infusions delicioses (i deliciosament cares). Ai, que entro un moment als xinos a comprar una collonada i en surto amb un equipament complet de collonades. Per no parlar de les papereries, que són la meva debilitat: tenen tots aquells bolis i llapis i llibretes que NECESSITO. A ciutat la temptació comercial t’assetja i costa més no gastar. Al camp, en canvi, quan et cal alguna cosa t’has de desplaçar, anar-la a buscar, la cosa no ve a tu a traïció en qualsevol passejada.
Seguint aquesta lògica, doncs, com que a la ciutat es gasta més (tant per imperatiu com per flaquesa), també calen més diners. I si el temps equival a diners, ja ho tenim: l’única manera de produir més és anar més de pressa. La velocitat urbana respon a la lògica de la productivitat.
El segon factor que fa que els ritmes de camp i ciutat siguin diferents són les fulles dels arbres, i qui diu les fulles, diu els troncs, l’herba, els fruits. Als entorns urbans la vegetació és més escassa i, quan n’hi ha, queda pràcticament invisibilitzada per l’excés d’estímuls sensorials: els patinets sempre a punt d’atropellar-te, els motors eixordadors com les onades incessants d’un mar industrial, els anuncis de coloraines, els rètols que el cervell no pot parar de llegir, la pudor de pixats que cal bloquejar deixant de respirar, etc. Davant de tot això, ¿qui coi pot parar atenció a quatre arbres esquifits?
Al camp, la vegetació és omnipresent. El ritme natural del món el marquen les plantes, que tarden a brotar, a créixer, a florir. Les fulles es tenyeixen de marró a poc a poc. I la persona que habita enmig d’un món que viu a aquest ritme, inevitablement s’hi adapta una mica, perquè no fer-ho és anar a contracorrent (i anar a contracorrent cansa el triple). A ciutat, el ritme accelerat el marquen els cotxes, els semàfors, els horaris, i els humans també ens hi adaptem.
Hi ha persones que estudien la percepció psicològica del pas del temps i les diferències entre el temps objectiu i el subjectiu; són els que es dediquen a la cronofenomologia. Ara que molts farem vacances potser seria un bon moment per fer l’autòpsia del nostre temps subjectiu i saber com l’hem matat, per què ha mort prematurament. Qui sap, potser així se’ns acudirà alguna idea per viure a un ritme més natural i aconseguir que el riu baixi més tranquil sense emportar-s’ho tot al seu pas.
Així que: bon estiu, duri el que duri.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
