La meva vida esquizofrènica a pagès i a ciutat en setmanes alternes implica un constant canvi d’agulles mentals i, quan no funciona, m’estimbo contra mi mateixa. De vegades, quan soc a pagès fantasiejo amb deixar-me d’hòsties i abandonar el catau de la ciutat. Al capdavall, ¿per què em cal? La ciutat —afirmen uns— ofereix més estímuls, però —replico jo— també més caos, més despesa, més dispersió. A pagès, d’estímuls no me’n falten, em dic llavors, si bé són estímuls d’una altra mena. Aquests dies, per exemple, m’extasio amb el verd que han agafat els brins que cobreixen els camps de davant de casa. Verd, com t’estimo verd, verd el vent, verdes branques. Contemplo hipnotitzada la crinera verda i, per més que fa anys —dècades ja— que la veig cada primavera, encara em faig creus que pugui existir un verd intens que sembla que hagi d’explotar. ¿Que no és prou estímul, això? ¿Que potser no és un estímul més pur, desintoxicador fins i tot perquè et neteja les neurones i te les deixa preparades perquè hi brotin noves idees?
També el vent, que fa dies que bufa, m’esbandeix els pensaments i les ànsies. Entorn detox sensorial. Segur que existeix alguna Smartbox amb aquest nom absurd. En definitiva, doncs, ¿que no és el verd un estímul més profitós que els clàxons i les coloraines neuròtiques del semàfors, que tot aquest excés urbà que et satura i et deixa erma? ¿Et cal sentir els cants de sirena de les botigues (vine, entra compra) i els cèsars contemporanis que tiren de talonari (veni, vidi, emi)? ¿De debò et calen els museus, els cinemes, els teatres? ¿Que no et basta amb els llibres i la música i el cinema i l’art que tens a l’abast a casa, que no te’ls acabaries ni en cent vides? La ciutat és golafreria física i mental.
Però, després d'uns dies a Barcelona, els pesos de la balança es comencen a desplaçar. Torno al camp i: ¿Què hi fots en aquesta casa lluny del món? ¿És això, la vida, apartar-se de tot perquè res no t’esquitxi, ni la merda ni la glòria? De cop, enyoro la bullícia humana que només unes hores enrere m’era tan enutjosa; el silenci i la calma del camp, afegits a l’escassa vida social, em semblen una tortura de privació d’estímuls sensorials; visc presonera de mi mateixa, només em falta la granota taronja. Llavors em miro el mirall i puc distingir a ull nu i a temps real com em vaig marcint; el timelapse de la decadència. I començo a fantasiejar amb abandonar el cau del bosc. Tornar a ser urbana. Bé que hi vas néixer, em dic, ho portes a la sang.
Ara, arran de les vacances pasquals, fa tres setmanes que no trepitjo Barcelona i la mandra de tornar-hi m’ha fet niu a les entranyes; un niu on descansen els incomptables ous de la meva peresa urbana; són com l’ooteca d’una aranya: si l’esclafes, surten totes les mandres microscròpiques, s’escampen i és impossible aniquilar-les; abans i tot que els ous eclosionin ja sento els renills de l’exèrcit de criatures minúscules. La mandra és l’animal més difícil de derrotar: té mil potes i mil caps, i si en talles un, n’hi creixen dos més. És al capdamunt de la cadena alimentària, perquè als humans ens devora.
Tanmateix, sé que un cop més embarcaré en el meu Dacia i solcaré la terra. I vindran temporals i onades. També mar en calma. Arribaré a un lloc sense verds i m’hipnotitzaré amb qualsevol fotesa. Després, em diré que les arrels són allà o aquí o arreu. Fins que s’acabin els set dies. Llavors muntaré el cavall i tornaré a galopar fins a l’altra punta de la meva doble vida, mentre recito ben fort:
Verde que te quiero verde.
Verde viento. Verdes ramas.
El barco sobre la mar.
Y el caballo en la montaña.
"La doble vida" és una secció en què l’escriptora Carlota Gurt contraposa les seves dues vides: passa una setmana a ciutat amb la parella i una altra al camp amb els seus tres fills.
